dimecres, 11 d’abril de 2012

ABRIL de POSTGUERRA













Després de llegir el darrer post, em demanes, estimat Mon C., «Per què és tan cruel aquest diumenge clar d'abril?». Doncs, no ho sé, però cada any m’ho demano, com tu i com els lectors del poema La terra gastada de T.S. Eliot:

April is the cruellest month, breeding
Lilacs out of the dead land, mixing
Memory and desire, stirring
Dull roots with spring rain.
Cruel arriba el mes d’abril, llevant
lilàs en terres mortes, barrejant
memòria i desig, estarrufant
amb la pluja les arrels ertes.

Terra gastada o erma? Abril cruel o el més cruel dels mesos? Tant se val, ja em va bé la traducció de Joan Ferraté, un punt enravenada com ell. Totes les promeses de vida vénen de mort i a mort tornen i cada abril els lilàs ho recorden amb crueltat, «entre efímers morats» de violes de bosc i grocs lletosos de palmó pasqual. Recordo l'abril més cruel de tots a Florència, de no sé quin any, quan ja l’abril no cenyiria més / de roses lo meu front.

Recordo l’abril de l’any passat, que vaig consignar en el post 7 d’abril, el mes de la crueltat. DIES H.: 07. 04.11. Un Dies Horribilis perquè a la Universitat de Vic es venien l’editorial EUMO davant dels nassos del Verdaguer alat d’Alfaro i del Manifest als Escriptors Joves de Segimon Serrallonga.

No et sabria explicar perquè són cruels els dies d'abril d’aquest enguany, que diu aquell. Prou que voldria posar-me al cantó de la llum i l’esperança, amb els lilàs i la poesia de terra fèrtil i llevadora, no pas de terra gastada i erma. Alço el cap a la finestra del petit jardí de casa i veig les merles i el seu tràfec nupcial. Sento com canten amb energia i compàs. Però el negre del seu plomatge i la seva agressivitat contra els ocellics que reclamen l'engruna de pa em torna a la negra crueltat d’aquest mes d’abril que desvetlla memòria i desig.


Passen criatures del veïnat que semblen jugar a la guerra i em fan pensar en el que em té dit l’amic expert en diners i guerres: «Ens hem enfonsat en un desastre econòmic com el que engoleix un país després de perdre una guerra. El 1939 també era a l’abril. Som a l’abril d’una postguerra implacable, en una Catalunya empobrida, desballestada, indefensa, menyspreada, ignorada d’Europa. Sense estat propi, serem sempre terra de postguerra». Li contestava que entre el clar i l’obscur triaria sempre el clar, sobretot en els dies clars del cruel abril de derrota.


Amic Mon, que et sigui lleu la crueltat del mes d'abril.