Té, dijous passat 12 d’abril, quan presentàvem a Òmnium Cutural el llibre ¿Per què volem un Estat propi? amb Muriel Casals, Jordi Porta, Xavier Rubert de Ventós i Josep M. Forner, donant veu als seixanta autors que hem respost la pregunta de les preguntes, sentíem surar a l’ambient la memòria i el desig, quan algú evocava les eleccions d’abril de 1931, que van girar la truita del règim, de monarquia a república, i que, avui fa anys, 14 d’abril, portaven els catalans a l'Estat propi: la República Catalana. Durant tres dies els catalans teníem Estat propi i l’atzar fa que sigui el 14 d’abril de 2012 que els súbdits del regne d’Espanya sàpiguen que tenen un rei mataelefants.
«Atzar» té un so suggestiu. Remet al poder imparable del fat que fixa per endavant l’encadenament dels fets, però també és un mot buit, un flatus vocis, alè de veu sense contingut, perquè tot està prefixat i els daus de la sort estan tirats per endavant. I també és suggestiu el mot castellà «azahar», de la mateixa arrel àrab, com ho és l’equivalent català «tarongina», eufònic, acariciador. La flor dels tarongers i dels llimoners que a l’abril fan una olor penetrant fins a l’embriaguesa i que els de terra endins no coneixíem sinó per llibres de poetes que deien que havien sentit dir que un heroi havia robat un brot de taronger del jardí de les Hespèrides.
L’abril de l’atzar, dels seus lilàs i dels seus «azahars», l’abril dels daus tirats, implacables, tant per a reis mataelefants com per a pobles que decideixen tenir Estat propi, és un abril que no pot no ser cruel. Perfumadament cruel, això sí, o, en tot cas, cruelment perfumat per un atzar de tarogina robada al jardí del record i del desig.