Sant Jordi. Dia del Llibre. Trenta lectors llegim La plaça
del Diamant ran del Jardí de Mercè Rodoreda a l’Institut d'Estudis Catalans.
M’ha tocat a la tarda el capítol XXVII, quan la Colometa recorda el consell d’en Quimet,
que és al front de guerra, de no deixar la feina de fregar cases, perquè els
amos, «amb el temps que feia que els servia, la podrien treure d’un mal pas i
que encara que la cosa es posés negra s’acabaria aviat». Però l’amo, «el senyor
del guardapols», no triga a despatxar la Colometa:
«no es pensi que tingui res a dir de vostè... és que no podem
pagar-la. Des del primer dia que els anuncio que sense els rics els pobres no
poden viure i que tots aquests automòbils amb què es passegen els manyans i els
paletes, els cuiners i els camàlics, els hauran de tornar omplint mesures de
sang».
Les «mesures de sang» que vaticina «el senyor del guardapols»
em trasbalsen. Un d’aquests dies llegia que volen liberalitzar la compra-venda
de sang i penso que sí, que sort n’hi ha dels rics que pensen en els pobres i
busquen solucions per a la pobresa dels pobres, com l'amo de la Colometa. Ara que n’hi ha tants que no arriben a
final de mes, perquè no tenen ni feina d’anar a fregar cases, sempre podran vendre’s la sang. Que els la compraran els rics, és clar. És una manera de treure els
pobres d’un mal pas, com diu en Quimet.
Avui, l'endemà de Sant Jordi, vaig a Badalona a parlar de “poesia social” i del llibre Caritat, amb què Verdaguer,
almoiner de la casa més rica d’Espanya,
va ajudar als pobres d’Andalusia, després de patir un terratrèmol la nit
de Nadal de 1884. I que al cap de deu anys, despatxat de la feina d'alt càrrec a l'empresa del marquès de Comillas, queia en la pobresa profunda que havia conegut des de la banda dels
rics, com no tenir diners per pagar el lloguer del pis o la llet a la botiga del costat de casa seva.
Tantes vegades com he recorregut l’itinerari de Verdaguer des
de Caritat a En defensa pròpia, mai no em commovia tant com en aquests "temps de crisi", que diu i
repeteix tothom sense gaire exactitud, com si el que pateixen els pobres no fos una
expoliació sinó un mal fat, una catàstrofe natural sense autors ni responsables.
Narcís Oller tenia un títol més apropiat que aquest eufemisme, La
febre d’or. Per cert, en aquest Sant Jordi/Dia del
Llibre no es veu cap llibre que reprengui la història dels pobres que no poden
viure sense els rics o la dels rics que diuen que sense ells els pobres no
poden viure o sigui que ni tan sols no poden ser pobres. Només es veuen llibres
que prediquen al lector que, si és pobre, ho és perquè vol. I llibres que
demostren que els pobres serien més pobres sense els rics, però cap que demostri el
contrari, que sense pobres els rics no ho serien tant.
Ara, el punt del capítol XXVII de La
plaça del Diamant que m’ha enrampat és la sentència d’en Mateu. En
acomiadar-se de la Colometa per tornar al front, li reconeix que és gros que la Griselda l’hagi
deixat per un altre home, però «encara hi ha una cosa molt més grossa al damunt de tot
això, perquè és una cosa de tots i
si perdem ens esborraran». Ja no ve d'una, de guerres perdudes, Mateu. Encara en podrem perdre més.
