M’arriba el número 13 de VISAT, la “revista digital de literatura i traducció del Pen Català”, que dedica les primeres pàgines a Günter Grass i als seus traductors. Esperava de llegir-hi la traducció del polèmic poema Was gesagt werden muss, El que ha de ser dit o El que cal que sigui dit. En no trobar-l’hi, n’he acabat una que tenia embastada d’ençà de la primera lectura que en vaig fer, estimulat per un amic que no entenia alguns versos i commocionat, com ell, per la terrible gosadia del poeta Günter Grass. Poeta? Esmorteïda la polèmica i després de parlar-ne amb un amic alemany, poc admirador de l’autor, tanco la traducció fent-me les preguntes que ens fèiem amb ell: És poesia? És provocació? Són catúfols? Potser hi ha de tot això en aquests versos tan prosaics. El que hi ha, però, a raig, és la potència del dir poètic. Un article, un manifest, un assaig o un llibre no tindrien l’energia d’aquestes ratlles curtes i llargues, no desprendrien la necessitat irreprimible d’escruixir-se i fer escruixir. De sentir endins que hi ha coses que cal que siguin dites, perquè només dites és com es poden conjurar. Dites traductivament, també, que és una manera que tenen d’existir les coses que han de ser dites.
El que cal que sigui dit
Per què callo, per què guardo un silenci tan
llarg
sobre el que és manifest i està estudiat
en exercicis de simulació amb una fi on els
sobrevivents
en el millor dels casos som notes a peu de
pàgina.
És l’incontrovertit dret a l’atac
preventiu
capaç d’exterminar el poble iranià
–sotmès a un fanfàrria que el condueix
a l’exaltació organitzada–,
perquè se suposa que en el radi del seu domini
s’està construïnt una bomba atòmica.
Doncs, per què em prohibeixo d’anomenar
pel nom aquell altre país
on fa anys –bé que mantingut en secret–
hi ha dispobible un creixent arsenal nuclear,
però fora de control, perquè cap inspecció
no està permesa?
El mutisme generalitzat sobre aquests fets,
als quals se subordina el meu propi silenci,
el percebo com una carregosa mentida
i una coerció, que comporta càstig
tan bon punt deixi de ser respectat:
el veredicte d’“Antisemitisme” és habitual.
Ara, tanmateix, atès que el meu país,
que a causa de crims ancestrals,
que no tenen parió,
és repetidament emplaçat i se li demanen
comptes,
altre cop i com per pura rutina, bé que
declarat amb la boca petita com a reparació,
farà lliurament a Israel
d’un altre submarí l’especialitat del qual
consisteix a poder dirigir ogives nuclears
d’extermini total
cap on no està pas demostrada l’existència
ni d’una sola bomba atòmica,
però que a la sospita li volen donar força
provatòria,
doncs, ara dic el que ha de ser dit.
Per què fins ara no he dit ni piu?
Perquè em pensava que el meu origen,
marcat per una màcula inesborrable per sempre
mai més
em prohibeix d’atribuir aquest fet com a
veritat incontestable
a Israel, el país al qual estic vinculat
i al qual vull continuar vinculat.
¿Per què ho dic ara,
envellit i amb tinta extrema:
La potència atòmica d’Israel
posa en perill la pau mundial prou fràgil de
per si?
Perquè cal que sigui dit
el que demà podria ser massa tard;
també perquè nosaltres –ben prou inculpats com
a alemanys–
podríem esdevenir subministradors d’un crim
que és pot prevenir i per això la nostra
complicitat
amb cap
de les excuses habituals
no es podria esborrar.
I dit això: ja no callaré més,
perquè estic fart
de la hipocresia d’Occident i és d’esperar, a
més,
que molts d’altres s’alliberin del silenci,
exigeixin al causant d’aquest perill fàcil de
reconèixer
la renúncia a la violència i
alhora insisteixin
que un control permanent i sense traves
del potential atòmic israelià
i de les instal·lacions atòmiques iranianes
per part d'una instància internacional
per part d'una instància internacional
sigui aprovat pels governs de tots dos països.
És només així que tots, israelians com
palestins;
més encara, que tots els humans
que viuen apinyats i enemistats
en aquesta regió ocupada per la follia,
i així que al capdavall també nosaltres ens en
sortirem.
