divendres, 10 de juliol del 2009

MORIR EN EURÍDICE

Em revé la vibració, el dring del «cristall romput» de la «mort en Eurídice». Emergeix dels Sonets a Orfeu, dedicats per Rilke a Vera, la dansarina morta en l’adolescència, evocada en el sonet XIII de la segona part, que rellegeixo en traducció d’Isidor Marí. Dring que ressona a la paràfrasi del sonet que vaig gosar publicar l’any 1983 al núm. 20 de la revista de poesia Reduccions, dedicat a Joan Vinyoli, amb aportacions de Segimon Serrallonga, Lluís Izquierdo, Gabriel Ferrater i Dolors Lamarca, i que ara repasso meravellat en l’edició digital de la revista. Vinyoli hi publicà els seus "Cants d’Abelone" i traduccions de Rilke, entre les quals la de la primera de les Elegies de Duino, amb aquell incipit que feia les seves delícies i les seves tortures, «Qui, doncs, si jo cridés, em sentiria d’entre els ordres / dels àngels…» i que ara rellegeixo en el calidoscopi de quatre traduccions més, de Pere Quart, Feliu Formosa, Manuel Balasch, Jaume Medina.
L’oportunitat és un valor afegit de bons llibres com el de Jaume Medina, El crepuscle de la poesia. Rainer Maria Rilke: un capítol de la Història Literària Catalana, acabat de publicar per Lleonard Muntaner, Editor. Oportunitat de doble origen. El llibre, que recull fins als límits de l’exhaustivitat la «deixa» del geni de Rilke a les lletres catalanes, ja era hora que existís i es fes disponible. L’oportunitat fonda del llibre ve del fet que el 12 de juliol, demà passat, farà cinquanta anys que morí Carles Riba, quan no vaig trobar cap dels tres amics que me’n podien aconhortar (Pous, Serrallonga, Junyent). El dring d’aquella mort en Eurídice se’m fa insistentment perceptible en la seva poesia, la més «crepuscular» del firmament de les lletres catalanes, si entens amb mi, Medina, que és auroral i vespral alhora El crepuscle de la poesia a què remet el títol del teu llibre. Auroral abans tant com després. L’íntima oscil·lació que compta i s’anul·la en el recompte.