Ei! Porcel, com vas a l’altra banda? Et prova la immortalitat? El dia de la teva mort TV3 va repetir l’entrevista impossible que vares fer a Verdaguer l’any 2002, centenari de la seva mort a Vallvidrera. Quin encert fer-te sortir, aparèixer, que diuen! I quina esgarrifança! Ja l’havia vista en el seu moment, l’entrevista, i m’havia semblat una de les teves peces més brillants. No per Verdaguer, sinó per tu. Al capdavall eres tu amb el teu mite que et mesuraves amb el poeta i el seu mite. Per què no vas fer-ne més, d’entrevistes com aquella? Em sembla que t’ho vaig dir, quan em convidaves un dia a sopar a casa teva amb Joaquim Molas, per parlar-ne, i jo, no sé ben bé perquè, em vaig autodesconvocar i ens vam limitar a parlar de Le interviste impossibili d’Italo Calvino et alii, entre les quals sobresortia la de Gaudí.
El dia de la teva mort vaig saber la teva mort en veure’t a la pantalla: té, en Porcel ja és a l'altra banda que torna a entrevistar Verdaguer/Lluís Homar. Ni tan sols em vaig fregar els ulls. Te m’apareixies a l'altra banda i des de l’altra banda em feies arribar una entrevista a Verdaguer que s’anava convertint en autoentrevista. Era una peça nova que no havia vist mai. Un poeta de Folgueroles mort i viu fa més de cent anys era un escriptor d’Andratx que se’m projectava viu quan faci cent anys que serà mort. Eres Porcel/Verdaguer? Porcel fent de Verdaguer o Verdaguer fent de Porcel? Feies de tu mateix. Eres Verdaguer i eres Porcel en un sol personatge. Homar era la màscara d’aquell. Tu, la màscara de tu mateix. Tot el dramatisme dialògic que l’any 2002 jo no hi havia apreciat es va vessar a raig el dia de la teva mort en aquelles rèpliques impossibles entre el Verdaguer de la teva porcelització i el Porcel de la teva verdaguerització. La pantalla «líquida» em va liquar i vaig deixar arrossegar-me pel corrent de la teva aigua oceànica.
Em penso saber per què vares fer aquesta entrevista impossible. En realitat és una autoentrevista. Tota la teva obra és un inacabable autoentrevistar-te tu mateix sense aconseguir mai ni la pregunta definitiva ni la resposta definitiva. Ni vivint tants anys com volies viure no hauries fet sinó preguntar-te el mateix i respondre't el mateix.
Pel que fa a les coses d’aquí, a la regió cisteveica, què et podria dir que no sàpigues: morta la cuca, mort el verí. La immortalitat et protegeix de l’enveja i espero que et protegirà de la caducitat que els envejosos t’han predit i no pararan d’atiar. Com sigui que ho portis, entrevista’t i entrevista’ns. No hi ha pas posteritat millor.
Goso esperar que me’n diguis alguna cosa.
El dia de la teva mort vaig saber la teva mort en veure’t a la pantalla: té, en Porcel ja és a l'altra banda que torna a entrevistar Verdaguer/Lluís Homar. Ni tan sols em vaig fregar els ulls. Te m’apareixies a l'altra banda i des de l’altra banda em feies arribar una entrevista a Verdaguer que s’anava convertint en autoentrevista. Era una peça nova que no havia vist mai. Un poeta de Folgueroles mort i viu fa més de cent anys era un escriptor d’Andratx que se’m projectava viu quan faci cent anys que serà mort. Eres Porcel/Verdaguer? Porcel fent de Verdaguer o Verdaguer fent de Porcel? Feies de tu mateix. Eres Verdaguer i eres Porcel en un sol personatge. Homar era la màscara d’aquell. Tu, la màscara de tu mateix. Tot el dramatisme dialògic que l’any 2002 jo no hi havia apreciat es va vessar a raig el dia de la teva mort en aquelles rèpliques impossibles entre el Verdaguer de la teva porcelització i el Porcel de la teva verdaguerització. La pantalla «líquida» em va liquar i vaig deixar arrossegar-me pel corrent de la teva aigua oceànica.
Em penso saber per què vares fer aquesta entrevista impossible. En realitat és una autoentrevista. Tota la teva obra és un inacabable autoentrevistar-te tu mateix sense aconseguir mai ni la pregunta definitiva ni la resposta definitiva. Ni vivint tants anys com volies viure no hauries fet sinó preguntar-te el mateix i respondre't el mateix.
Pel que fa a les coses d’aquí, a la regió cisteveica, què et podria dir que no sàpigues: morta la cuca, mort el verí. La immortalitat et protegeix de l’enveja i espero que et protegirà de la caducitat que els envejosos t’han predit i no pararan d’atiar. Com sigui que ho portis, entrevista’t i entrevista’ns. No hi ha pas posteritat millor.
Goso esperar que me’n diguis alguna cosa.
