Aquests dies és bo de pensar que la literatura que ens fa millors que no som és la mentida essencial de la nostra causa.
Segons que diu Breyten Breytenbach, escriure és l’art d’inventar progrés, d’estirar el món cap amunt, de «ser millor que no s’és», l’art de la mentida, de veure’s més guapo, més intel·ligent i més honest que no s’és.
Voler fer creure que es respecta l’altre, que no se’l vol matar, és una mentida, però una mentida essencial! Les relacions internacionals es basen en aquest equilibri tan difícil. Abans a Sudàfrica teníem Botha de cap de l’Estat. Tant li fa que sigui racista, l’important és que es comporti com si no ho fos –dèiem nosaltres–. Perquè, qui sap si a còpia de fer veure que no ho és, no deixarà d’ésser-ho? La mentida és útil, essencial, tant en política com en literatura. Té a veure amb la capacitat d'imaginar-se d'una altra manera.
Ara, com abans, aquí mana gent que tant li fa que siguin de la torre. L’important és que es comportin com si no ho fossin. I que fem veure, nosaltres, que creiem que no ho són. Qui sap si no acabaran sortint-ne de debò.
La lliçó em ve d’un dia de no sé quin any que Ivette Vigatà i Joan Anguera van venir amb Yolande Ngo i Breiten Breitenbach a casa de Sant Feliu de Boada. Venien de Campdorà. Una visita sense mentida, però igualment essencial.
Segons que diu Breyten Breytenbach, escriure és l’art d’inventar progrés, d’estirar el món cap amunt, de «ser millor que no s’és», l’art de la mentida, de veure’s més guapo, més intel·ligent i més honest que no s’és.
Voler fer creure que es respecta l’altre, que no se’l vol matar, és una mentida, però una mentida essencial! Les relacions internacionals es basen en aquest equilibri tan difícil. Abans a Sudàfrica teníem Botha de cap de l’Estat. Tant li fa que sigui racista, l’important és que es comporti com si no ho fos –dèiem nosaltres–. Perquè, qui sap si a còpia de fer veure que no ho és, no deixarà d’ésser-ho? La mentida és útil, essencial, tant en política com en literatura. Té a veure amb la capacitat d'imaginar-se d'una altra manera.Ara, com abans, aquí mana gent que tant li fa que siguin de la torre. L’important és que es comportin com si no ho fossin. I que fem veure, nosaltres, que creiem que no ho són. Qui sap si no acabaran sortint-ne de debò.
La lliçó em ve d’un dia de no sé quin any que Ivette Vigatà i Joan Anguera van venir amb Yolande Ngo i Breiten Breitenbach a casa de Sant Feliu de Boada. Venien de Campdorà. Una visita sense mentida, però igualment essencial.
