Pàgines

dimecres, 2 d’octubre de 2013

30 de setembre: DIA INTERNACIONAL DE LA TRADUCCIÓ











Al Jardí Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans sessió de lectura de textos traduïts per a celebrar el Dia Internacional de la Traducció. Vetllada quieta i amable amb crestes d’intensitat, quan el soroll, ben poc urbà, puja dels carrers amb baf de turista suat. I tanmateix la poesia traduïda hi sonava amb aquella força que sol tenir la gratuïtat de les coses que es fan per ganes de fer-les. Els representants de les associacions d’escriptors/traductors han recordat discretament, com disculpant-se’n, les reivindicacions tan justes dels treballadors de la traducció. Màrius Serra hi ha «traduït» l’intraduïble dualitat de l’escriptor-traductor. La resposta espontània dels 8 traductors que hi hem acudit ha configurat un programa amb el 50% de poesia: Rainer Maria Rilke/ Mariàngela Vilallonga; Joan Maragall/Ronald Puppo; John Donne/Isidor Marí i Friedric Hölderlin/un servidor. Sentir Les muntanyes de Maragall en anglès, allà, al cor de la Barcelona vana i coquina i traïdora i grollera i tanmateix nostra, nostra, feia una certa cosa.

Hi he llegit tres fragments del «meu» Hipèrion. El de Salamina, que comença Estimo aquesta Grècia per damunt de tot...; la diatriba contra els alemanys, Bàrbars des de l’antigor, esdevinguts més bàrbars per esforços i ciència i fins i tot per religió... i el “Cant del Destí”: ...S’assequen, rodolen / els mísers humans / a cegues de l’una / hora dins l’altra / com aigua de roca / a roca llançada, /anys i anys dins l’incert, daltabaix. En la perdurable traducció de Carles Riba, incorporada al meu Hipèrion. Sentir-me llegir-lo al Jardí Mercè Rodoreda de l’IEC ha estat una experiència fonda de cultura. Hi he sentit vibrar de nou i amb nous ressons el destí d’Hipèrion/Hölderlin i amb el d’ell el de la Grècia antiga i la Grècia moderna, l’actual, on demà passat aterrarem amb els companys de la Societat Verdaguer per a trobar-nos «al sol de Grècia» i visitar Atenes, Delfos, Súnion.

Verdaguer no va trepitjar mai Grècia. Hölderlin tampoc. Però L’Atlàntida, deia l’autor que només podia haver-la escrita «al sol de Grècia».

Dies ha que sento neguit de viatge, del meu viatge a Grècia, gairebé pòstum, al cap d’anys de resistir-m’hi. Els ressons del “Cant del Destí” que he sentit al Jardí Mercè Rodoreda el Dia Internacional de la Traducció, me’ls emportaré d’equipatge. Hi sento bategar el destí del meu país, pàtria o màtria que sigui, el destí d’Hespèria, del món occidental.