 |
| Súnion |
De tornada de Grècia m’assalten les imatges dels llocs
abruptes que havia après d’imaginar amb noms de dona amorosa. Doncs, sí, he fet
el viatge a Grècia. El meu, el que em devia. El viatge que et devia
d’ençà que vaig descobrir-te mare dels déus, oh Grècia, quan dormies, com Venus
per les ones bressolada, i la mar, que encara amb dos replecs t’abriga, et
mostrava nua al cel i et despertaves. Ara em pregunto per vosaltres, espais de
bellesa que em fèieu sentir esperat i em reconeixíeu abans que us reconegués.
Vosaltres, illes, de Grècia i de l’Egeu càndides filles, que aixecàveu un
càntic de naixença com el que un dia aixecava des de dins de la Pomerola
en flor el poeta que naixia cridat amunt amunt. Llocs esperats esperant-me. Hipèrboles avall, hipermnèsia endins. La vostra imatge m’ha davallat al cor i
em voldria convèncer que s’hi quedarà, com la meva visita de turista decrèpit i
extemporani no alterarà la vostra llum.
Com a Epidaure, quan abandonàvem el recinte, però un impuls
incontenible em feia recular per sentir-me de nou esperat en el clos d’aquell
teatre on Antígona continua desafiant Creont, perquè porta escrites
al cor lleis que no es voten als Parlaments de majories absolutes. I mentre una
actriu, situada al centre de l’escena, feia pertinents demostracions de la
fabulosa acústica del teatre esquinçant un paper, xiuxiuejant, colpejant-se el
pit, deixant caure una moneda, caminant damunt la sorra, jo em reconeixia
antic, abonat a l’espectacle de la tragèdia inacabable dels humans.
O com a Corint quan, arribats a l’istme semblà que m’hi
esperava Hipèrion disfressat de Hölderlin disposat a mostrar-me el canal que
uneix la mar Egea i la mar Jònica amb les seves belleses que a Tübingen, anys
ha, vaig intentar de traslladar de la barbàrie opressora del seu poble a la
barbàrie oprimida del meu. I encara ens acompanyava camí de Nàuplia, quan al
mirador sobre el mar entre boscos ens saludava un llangardaix molt verd i
curiós i uns navegants ens mostraven terrisses i encunyacions destinades a
Eivissa i a Empúries, on a la platja trobaven el clot que la dona asseguda a la
sorra deixava després d’esperar el mariner que aquell dia tampoc no tornava.
Com Nausica, quan la imagino il·luminada per la visió gran del pas d’Ulisses
anant cada dia a la platja de l’illa dels Feacis a esperar les naus que
arriben d’Ítaca i, en fer-se fosc, torna al palau a llegir versos de Goethe,
Maragall, Riba, que li diuen que ha estimat un heroi en
puresa.
I a Súnion, quan a contraclaror del sol colgant,
contemplàvem des del turó veí la silueta negra del temple i ens sentíem xuclats
per les columnes més columnes que mai hagin existit, nobles i antics nosaltres
com el seu marbre absolut. I quan ens reconeixíem en els monyons mutilats que a
baix, sota l’onada rient, no dormen l’eternitat sinó que vetllen, glaucs en la
fondària, pel nàufrag que braceja per arribar a la sobirania. Mentre unes
perdius manyagues peonaven a l’entorn com buscant a través de la nua garriga la
genealogia divina que cap mite no els dóna més enllà d’un parentiu llunyà de perdrix amb
Dèdal, el creador del Laberint on l’eternitat de Sinera té tancada Ariadna.
De retorn a Atenes entre el trànsit urbà i les lluminàries
comercials, desitjava allunyar-me de Súnion per no sentir que des de
l’altura vetlla sobre tanta impuresa nocturna i diürna, alhora que desitjava
tornar-hi i observar d’amagat com és quan hi és sense ser observat per cap
embriac del seu nom.
Quan a Delfos la companyia de la cinquantena d’almogàvers,
comandats per Eusebi Ayensa, expulsat de l’Instituto Cervantes i, doncs, gran
expert en Catalunya a Grècia, pujàvem al santuari d’Apol·lo, la pregunta que
faríem a l’Oracle ens arribà via twit. En informar a casa seva que érem a
Delfos, un de la companyia rebia la resposta del seu fill: «–pare, pregunteu a
l’Oracle quan serem independents». La resposta, degudament interpretada per la
Pítia, fou: «Sigueu-ho». Algú assenyalava dues àguiles que planaven fent
cercles damunt els cims de les Roques, les absolutes presències, la Flamejant i
la Rosada. La font de Castàlia no apagarà la set d’independència.
I a Micenes, a l’hora que tancaven el recinte, el silenci
caigué de sobte damunt dels turons solitaris i les parets ciclòpies, mentre les
ombres emergien de la tomba de Clitemnestra i dels palaus dels Atrides. M’hi
hauria quedat a espiar de nit els lleons del Portal dels Lleons i les tombes
reials i els tresors submergits en la fondària de l’erudició que segreguen
aquestes pedres en sa ruïna tan pures. Però a l’endemà, Agamèmnon actua en el
ritual ordinari de ninot revestit d’or per a turistes al Museu d’Atenes, mentre
s’alça al costat, com un crit de denúncia, la Universitat Politècnica
clausurada indefinidament.
Després del viatge a Grècia em passa com amb els llibres que m’han agradat molt. No els deso entre els llegits. Els tinc a mà com si haguessin de continuar.
