És el cas que la filla i el gendre s’han mudat a una casa de Sant Fost de Campsentelles arran de bosc, on reben la visita diària d’un ocellic que, en clarejar, els compareix a l’ampit de la finestra, piteja, s’estarrufa, fa malabarismes de circ amb la corda de la persiana. Però no en saben el nom. Me n’envien la foto i em pregunten si sé quin ocell és. Com que tenim un amic d’extensos coneixements ocellístics, l’escriptor Miquel Desclot, veí nostre a l’Empordanet, li traspasso la consulta i em reservo la hipòtesi que es tracti d’una mallerenga. O d’una busqueta? El dictamen no es fa esperar: és exactament un exemplar de mallerenga petita i ho comunico als estadants de la casa que en reben la visita. Potser voldrien que fos una mallerenga més distingida, com la mallerenga blava o la d'aigua, la de cresta o l'emplomallada, però no, és simplement la mallerenga petita. I els adjunto el comentari d’en Desclot: Això és tenir bona companyia.A casa de Sarrià també ens visita la mallerenga. Segurament també és aquesta, la petita, i bona companyia que hi fa, perquè no és pel nom que els ocells, com les persones, fan bona la companyia. I recordo a en Miquel com, anys ha, quan recalàvem a l'Empordanet, ell que era de vila ens admirava amb la seva ciència ornitològica i com em va ensenyar, a mi que era de poble, ocells com els abellerols, que em sembla que no n’hi havia a la Plana de Vic. En tot cas era un ocell que no entrava en les incursions de caçanius que fèiem de nanos a Folgueroles. I em recorda l’origen de la seva dèria:
