Pàgines

dimarts, 16 d’abril de 2013

MALLERENGA PETITA





És el cas que la filla i el gendre s’han mudat a una casa de Sant Fost de Campsentelles arran de bosc, on reben la visita diària d’un ocellic que, en clarejar, els compareix a l’ampit de la finestra, piteja, s’estarrufa, fa malabarismes de circ amb la corda de la persiana. Però no en saben el nom. Me n’envien la foto i em pregunten si sé quin ocell és. Com que tenim un amic d’extensos coneixements ocellístics, l’escriptor Miquel Desclot, veí nostre a l’Empordanet, li traspasso la consulta i em reservo la hipòtesi que es tracti d’una mallerenga. O d’una busqueta? El dictamen no es fa esperar: és exactament un exemplar de mallerenga petita i ho comunico als estadants de la casa que en reben la visita. Potser voldrien que fos una mallerenga més distingida, com la mallerenga blava o la d'aigua, la de cresta o l'emplomallada, però no, és simplement la mallerenga petita. I els adjunto el comentari d’en Desclot: Això és tenir bona companyia.A casa de Sarrià també ens visita la mallerenga. Segurament també és aquesta, la petita, i bona companyia que hi fa, perquè no és pel nom que els ocells, com les persones, fan bona la companyia. I recordo a en Miquel com, anys ha, quan recalàvem a l'Empordanet, ell que era de vila ens admirava amb la seva ciència ornitològica i com em va ensenyar, a mi que era de poble, ocells com els abellerols, que em sembla que no n’hi havia a la Plana de Vic. En tot cas era un ocell que no entrava en les incursions de caçanius que fèiem de nanos a Folgueroles. I em recorda l’origen de la seva dèria:






Això dels ocells que em comentaves és una dèria peculiar, que et deu agafar sense mirar si ets de vila o de poble. Se'm va començar a manifestar durant els estius que passava amb els nanos del barri acampat a la vora de la Riera Major. Allà a la rodalia hi havia un hisendat local que en sabia un niu (és clar), i ens va ensenyar a reconèixer un astor que ens sobrevolava, o un reietó o un colltort que ens havien fet niu a prop d'on ens estàvem, etcètera… A partir d'aquí, la curiositat natural va anar fent el seu curs, i vaig acabar coneixent uns quants birdwatchers realment grillats pel tema. Jo no arribo a tenir-hi fal·lera, eh? Només interès i curiositat.Els pagesos de Fontclara no saben reconèixer cap de les múltiples espècies que ens visiten, i sóc jo si de cas qui els les fa notar! És un plaer adàmic que els ocells deixin de ser ocells per ser verdums, pinsans, tallarols, cruixidells, durbecs o abellerols. Un plaer que Verdaguer coneixia millor que tots plegats, oi?







Sí, sobretot d’un, l’ocell del paradís, que en va aprendre la cançó el primer matí del món. Però d’aquesta ornitologia, també en saps tu, Miquel Desclot, que has escrit La cançó més bonica del món. I jo que l'escolti ni que sigui d'un ocellic modest com la mallerenga petita.