SESSIÓ DE TARDA

En una clariana del bosc, estirat damunt l’herba tendra, fa bo de contemplar el trànsit del cel sobre la terra. Passen els núvols, esbarriats. Sobre un fons gris clar, allisat, immòbil, de núvols priiiiims (segons que diu amb ganes l'home del temps a la TV), transiten boires esquinçades, parracs foscos, flocs negrosos. Es mouen, imperceptiblement, de ponent cap a llevant. Fugen. De què?

En aquestes nuvolades, de petits jugàvem a veure-hi figures que es feien i es desfeien en un instant. Ara s'ha format un cavall, un cavall rampant com el dels escacs. Ara s’hi veu el perfil de la costa atlàntica de Portugal. Ara n'hi ha una que sembla un càntir. I per un moment s'assembla al president Macià. Passa, altíssim, un ocellàs solitari, negre negre. Sense alabatre. No s’entén com pot travessar el cel d’una banda a l’altra, tan veloç sense batre d'ales, formant una creu perfecta. Com l’avió silenciós que ara creua l’espai més amunt, a dalt més alt, en un instant. Tampoc no bat les ales. Les porta agafades al cos. Sembla una sageta, una punta de llapis negre que travessa la pissarra del cel sense deixar-hi cap traç.

Quina bellesa, quin contrast, l’au d’ales esteses i l’aeronau d’ales plegades! Ara passa un estol d’orenetes. No, que deuen ser falcies. O ni una cosa ni l’altra. Sembla com si acabessin d’arribar i busquin l’indret on establir-se. Volen desorganitzades, sense timoner. Les unes pugen quan les altres baixen. Reculen, fan giragonses sobtades, s’enfilen, davallen. Juguen a gronxar-se a l’aire. No és un estol, és un atropament que acaba de formar-se i encara no té disciplina. Tanmateix travessa el cel amb tanta rapidesa com l’avió, com si totes i cadascuna sabessin la direcció d'on han d’anar.

El núvol Macià s’ha desfet en formes informes de sendals i filagarses. La tarda declina i al bosc el rossinyol comença a fer sonar el seu nocturn de primavera. Ja en sap. Ja té apresa la flauta i el flautí. Dies enrere feia pena de sentir-lo com desafinava. Ara és un plaer escoltar-lo com refila tan afinat. Ve cada any a la mateixa bardissa del bosc que ell i jo sabem. No sabem qui més la sap ni si voldríem que la sabés algú que no sabéssim. I abaixo els ulls de l’espectacle aeri, m’aixeco i tanco la sessió de tarda de primavera a la clariana del bosc.