 |
| Alguns membres de la secció de Poesia de la L'acadèmia Prussiana de les Arts (d'esquerra a dreta): Alfred Döblin, Thomas Mann, Ricarda Huch, Bernhard Kellermann, Herman Stehr, Alfred Mombert, Eduard Stucken Foto:Bildarchiv Preußischer Kulturbesitz / Erich Salomon |
Les notícies de l’actualitat em generen sovint una mena de pressentiment que em recorden el de Hermann Hesse, quan va presentar l’any 1931 la renúncia a ser membre numerari de l’Acadèmia Prussiana de les Arts, on havia ingressat l’any 1926. És un gest conegut, que honora aquest escriptor alemany de ciutadania suïssa, premi Nobel de 1946. El que no és tan conegut és el motiu de la seva dimissió, que exposava així:
Tinc el pressentiment que aquesta Acadèmia contribuirà molt al grup dels 90 o 100 personatges eminents que, en totes les qüestions vitals, enganyaran, per encàrrec de l’Estat, el poble, com va passar el 1914.
Impressiona la força de la frase aparentment freda. Comença sobre una base tan feble com és un pressentiment, una conjectura, una sospita. Continua amb una institució tan innòcua com és una Acadèmia de les Arts i una elite d’un centenar de personatges eminents. Entren en escena les qüestions vitals, que eleven el nivell de l’escena, i llavors, inesperadament, apareix el verb enganyar, en futur, que remet al seu subjecte, el centenar de personatges eminents, i al seu complement directe, el poble, objectiu de l'engany. Però abans irromp l’Estat. És per encàrrec de l’estat que els 90 o 100 personatges eminents enganyaran el poble. I acaba amb la guinda: hi ha un precedent històric, a la I Guerra Mundial, que esclatà el 1914, ja va passar així.
Doncs, a mi, l’actualitat de 2013 em remet sovint al pressentiment de Hesse que un centenar o dos de personatges eminents menteixen sobre totes les nostres qüestions vitals per encàrrec de l'Estat. Però, llavors, qui és l’Estat? No és el mateix grup de personatges eminents que es fan l’encàrrec a si mateixos de mentir? El que passa, doncs, és que l’Estat ja ens enganya, quan diu que l’Estat som tots?
El que és decisiu és determinar qui són els encarregadors i qui els encarregats i els encarregats dels encarregats que generen la cadena de mentides. L’encarregat d’una empresa era una peça clau en el sistema empresarial d’abans de les Escoles de Negocis. L’amo i l’encarregat eren a la vista de tothom. Avui l’accionariat, els seus representants, els seus empleats i els empleats dels empleats són una massa difusa i opaca. I tanmateix hi ha personatges. Visibles, disfressats, amagats, sospitats, pressentits.
I llavors el pressentiment em fa fer preguntes: aquests que es coneixen com a “homes d’Estat” reben l’encàrrec de l’Estat o és que se’l fan a si mateixos, perquè l’Estat són ells? Quants són, qui són, com es diuen, de què fan a més de fer d'homes d'Estat?
Si a l’Alemanya que covava els ous de la serp nazi Hesse pressentia que eren 90 o 100 els personatges eminents encarregats per l’Estat d’enganyar el poble, quants n’hi ha avui a l’Alemanya de Merkel, al Regne d’Espanya, a l’Europa dels Estats? Quants homes d'Estat hi ha a Catalunya? Són els sis que reben una trucada de cap d'Estat o li truquen sempre que hi hagi en joc una qüestió vital?
Com que Catalunya no té Estat propi, en principi no té homes d'Estat. Són, si de cas, de l'altre Estat, del que no vol que Catalunya ho sigui. Els nostres homes d'Estat, que són en realitat els seus, són dels que reben encàrrecs d’Estat o dels que en fan? Són potser anelles de la cadena de transmissió de l'encàrrec? Són els comissionistes?
El pressentiment de Hesse és encomanadís. Segurament perquè el que de veritat s'hi pressenteix és la defensa de la dignitat humana, fonament de la democràcia, que és l'únic encàrrec que sembla que tenim els humans, tots.
