Com el pagès que en jorn de festa surt de casa
a veure els danys que ha fet als camps el temporal d’ahir, avui que és pasqua
florida he sortit a trepitjar camins que ahir eren negats d’aigua i calamarsa.
El sol s’anava obrint pas entre la boira caiguda a la nit i l’estuba surant
dels conreus amarats. Els blats alçaven tiges verticals testes,
desafiants. L’herbei i el matollar s’espolsaven les gotes d’aigua plujana, els
ocellics s’aventuraven en vols curts, sincopats, mentre el sol, en ascensió
imparable, s’enfilava per la volta del cel i estenia el seu mantell de claror
calenta que encomana vida. El triomf de la vida sobre el temporal
d’ahir esclatava avui al matí d’aquest diumenge de pasqua.
I he sentit el triomf en mi. La vida també
triomfava sobre els danys que m’havia causat durant la setmana santa la
lectura de la biografia de Salvador Espriu que li ha dedicat Agustí Pons. La
coincidència amb Setmana Santa ha augmentat el tenebrisme que es desprèn del
personatge a desgrat dels esforços del biògraf de fer-ne un “Espriu
transparent”. Com, però, hi hauria transparència sense llum? No encomanis mort,
si no pots, no saps o no vols encomanar vida, li havia dit algú.
Com el pagès que Hölderlin feia sortir en jorn de festa per veure'l tornar a casa després d'avaluar i oblidar els mals que als conreus ha causat de temporal, així torno a casa refet amb
l’escalfor del sol de pasqua florida. Torno desespriuat (desesprivat?), alliberat del «tètric»
personatge (com ell mateix es definia) que aquests dies de pluja i fred m’asfixiava
en la lectura de les seves facècies de pallasso savi i pallasso burro en el
circ de la història del seu, del meu poble. Envoltat d’equilibristes subvencionats de tota
mena. Aplaudit i xiulat per espectadors que no pagaven l'entrada.
Potser no sabrem mai qui era Salvador Espriu.
Tant se val. Potser no era sinó com no volíem que fos. Tan fràgil i en aparença
tan dur. O a l’inrevés, tan dur i en aparença tan fràgil. Com aquests brins de
blat bojal que cap mal temps no afolla. Com aquest marjal per on camino cap a l'espera desespriuada del seu i del meu poble.