Aquest sol tot nou
il·luminava el tronc solitari d’un arbre de ribera sense brancam, salsit,
segurament mort. Un om? Un salze? La primavera no li arribarà mai més.
Inesperadament les seves formes buides i plenes m’han fet pensar en el monument
de Kafka a Praga, aquell bronze del gegant sense rostre i sense braços que es
porta a si mateix a collibè. I he pensat en Milena i en la seva sentència sobre
Kafka: «Franz era un home condemnat a veure el món amb una tal claredat
encegadora que se li féu insuportable i el portà a la mort».
Però en plena visió de Kafka a Praga o de
Praga en Kafka m’ha semblat sentir els primers rossinyols. Dic rossinyols
perqué són de rossinyol els primers refilets que, passat l’hivern, se senten al
bosc jardí del castell de Praga. Com són de rossinyol tots els cants que omplen
el pit de l’ocellada arreu del món on és primavera. Però enlloc del món la
primavera no serà com a Praga ni
tindrà uns rossinyols com els de Praga, convocats pel gegant sense rostre i
sense braços que es porta a si mateix a collibè. Serà una primavera diferent com
aquest sol de primavera que avui m’enlluernava.