dimarts, 26 de març de 2013

SOL DE PRIMAVERA

 
El sol avui encegava. Era un sol diferent. Era com de foc. És foc. Encegava i alhora il·luminava els sembrats, les margeres, l’arbreda fins a l’horitzó. Com un focus de llum potentíssima. És llum. És llum perquè és foc o és foc perquè és llum?
Aquest sol tot nou il·luminava el tronc solitari d’un arbre de ribera sense brancam, salsit, segurament mort. Un om? Un salze? La primavera no li arribarà mai més. Inesperadament les seves formes buides i plenes m’han fet pensar en el monument de Kafka a Praga, aquell bronze del gegant sense rostre i sense braços que es porta a si mateix a collibè. I he pensat en Milena i en la seva sentència sobre Kafka: «Franz era un home condemnat a veure el món amb una tal claredat encegadora que se li féu insuportable i el portà a la mort».  
Però en plena visió de Kafka a Praga o de Praga en Kafka m’ha semblat sentir els primers rossinyols. Dic rossinyols perqué són de rossinyol els primers refilets que, passat l’hivern, se senten al bosc jardí del castell de Praga. Com són de rossinyol tots els cants que omplen el pit de l’ocellada arreu del món on és primavera. Però enlloc del món la primavera no serà  com a Praga ni tindrà uns rossinyols com els de Praga, convocats pel gegant sense rostre i sense braços que es porta a si mateix a collibè. Serà una primavera diferent com aquest sol de primavera que avui m’enlluernava.