dilluns, 18 d’abril de 2011

El TIRANT LO BLANC avui



Segons els uns, «si la política catalana fos una pel·lícula de capa i espasa, Joan Laporta seria el nostre Scaramouche –o el nostre Zorro, amb els mexicans sempre a punt d'encalçar-lo… De moment ha portat al Parlament un debat històric sobre la independència i ara es disposa a entrar a l'Ajuntament de Barcelona, que és on hi ha el poder real». (Enric Vila, «El nostre heroi». Avui, 12.03.11).

Segons altres, si Catalunya fos una obra de teatre o una novel·la anglesa de l’era victoriana, Joan Laporta seria el nostre Peter Pan, un noi que no vol créixer i fuig del món real cap al país de Maimés, envoltat de nois perduts. Laporta s’escapa del món adult dels partits polítics, perquè li agrada més el joc que no les seves regles. (Patrícia Gabanxo i tertulians de L’Oracle, 15.03.11). 

Hi ha una tercera hipòtesi. Si la política catalana fos una novel·la de cavalleries, Laporta tindria un referent autòcton, que seria Tirant lo Blanc. El doble nom, de tirania i de blancor, en defineix la duplicitat. Té una estructura d’heroi atraient i alhora repel·lent, positiva i negativa, com tots els herois dels mites universals. La simultaneïtat dels seus valors oposats: enginy i ingenuïtat. Tirant lo Blanc encarnava les contradiccions de l’Europa que sorgia de la boira medieval i buscava la llum de la modernitat. El Tirant lo Blanc Laporta es rebel·la contra la vella realitat del poble català sotmès i prova d’avançar cap a la nova realitat de la seva sobirania futura. A les palpentes, quan li treuen el llum. Amb llum i taquígrafs, quan en disposa. Ni Scaramouche, doncs, ni Peter Pan. Més aviat Tirant lo Blanc, ni que sigui per allò dels referents.