Pàgines

dilluns, 20 de juny de 2016

AL COL•LECTIU PERE QUART









Al Col·lectiu Pere Quart, que defensa la Literatura a l'Ensenyament. La Literatura que, a més d'altres coses, és el relat que fa entendre com un ministre del Regne d'Espanya confirma que les urnes a vegades s'equivoquen.


Literatura, que rima amb Cultura

A vegades recordo un episodi dels temps que dirigia el Col·legi de Sant Miquel de Vic a la dècada de 1970, a les acaballes del franquisme, i que hi feia classes de Literatura: un dia una comissió de pares d’alumnes de Batxillerat ens varen presentar una queixa-petició: que no poséssim tantes lectures  obligatòries. En especial, deien, durant els dies de festa. Que els nois havien de fer  més esport, que era bo per a la salut i reforçava la voluntat.

És un episodi que m’ha servit més d’una vegada per a il·lustrar com l’ideari educatiu franquista havia penetrat en la societat catalana: llegir era perillós o si més no innecessari. Per això havien restablert la censura, amb una catàleg de Lecturas buenas y malas. Per això vigilaven l’entrada de llibres estrangers. Era efectivament perillós de fer llegir als adolescents de Batxillerat llibres com l’Antígona de Salvador Espriu o Totes les bèsties de càrrega de Manuel de Pedrolo o Ramona adéu de Montserrat Roig o L’ocell de foc d’Emili Teixidor o versos de Miquel Martí i Pol com aquells que encara ens diuen que Aquesta remor que se sent no és de pluja.

Hi havia, però, una altra censura, la dels llibres en català, traduïts d’altres llengües. Més de trenta anys de prohibicions  havien creat una barrera entre la literatura que llegien els joves d’Europa i la que llegien els joves de Catalunya. I com que a més a més la Història de la Literatura catalana no existia com a assignatura i, en canvi, era obligatòria la castellana, ens era molt difícil formar lectors en català, que era el que secretament ens proposàvem nosaltres. Autors com Hermann Hesse no era traduït, però tothom llegia Hermann Hesse, en castellà, és clar. El Lobo estepario i Sidharta i Bajo las ruedas que a la fi, ja el 1981, va sortir en traducció meva, Sota la roda.

La barrera pitjor, doncs, era la que es creava entre el jove lector i la pròpia Literatura. Havien de saber qui eren i què havien escrit Cervantes i Quevedo i Juan Ramón Jiménez i Camilo José Cela, però ni tan sols no sabien els noms de Ramon Llull, Joanot Martorell, Josep Carner o Baltasar Porcel. Sense Literatura pròpia la llengua catalana els quedava desconnectada, flotant en uns espais irreals, en la regió dels «dialectes», allà on van a parar les llengües abandonades pels seus parlants que deixen de parlar-les quan, sotmesos a llargs períodes d’endoctrinament, cauen en estat de diglòssia, que és acceptar que la pròpia llengua és inferior a la que els imposen. 

Una llengua sense Literatura queda sense relat. O el seu relat és la seva necrologia. Sense referències dels escriptors i de les seves obres que conformen la història de la Literatura catalana –que és la literatura en català–, es desintegra un relat de més de 700 anys, es trenca la continuïtat sense la qual es trenquen més coses, com és el sentit de pertinença a un poble de la Mediterrània entre Estats de llengües fagocitadores com el francès i el castellà. I llavors s’accelera el temps de substitució d’una llengua per una altra d’imposada.
Qui ens ho havia de dir, però,  que un dia caldria defensar de nosaltres mateixos la Literatura catalana i el seu ensenyament! Defensar-la justament ara que el sistema educatiu de Catalunya s’ha d’alliberar del setge a què les grans potències lingüístiques de França i d’Espanya fa segles que el tenen sotmès. Perquè costa de creure que des de l’Administració de Catalunya ajudem a aconseguir el que no va aconseguir el ministre Werth, de reduir l’espai de l’ensenyament de la Literatura catalana a l’Ensenyament Mitjà i al Batxillerat i, de retruc, a la Universitat on es formen els seus professors.

No s’ho creurien aquells professors de Literatura dels Col·legis de Sant Miquel o de l’Escorial o de l’Institut Jaume Callís o d’Òmnium Cultural, com Segimon Serrallonga, Armand Quintana, Joan Reig, Pere Farrés. Com no m’ho crec jo, perquè són més fortes en mi la racionalitat que aconsella no tirar pedres a la pròpia teulada i la confiança que la Història de la Literatura Catalana continuarà el seu relat.  

Publicat a el Nou9  20/06/2016