dijous, 19 de febrer de 2015

A QUI FA NOSA, VERDAGUER?















Quan, ara fa un any, l’any del 2014 i del 9N, em varen demanar un recull de poesies «patriòtiques» de Verdaguer i rumiava un títol, va acabar imposant-se’m el de Pàtries. Per què un plural tan estrident? No vol ser cap rèplica al singular, Pàtria, que Verdaguer mateix va posar de títol al seu recull, que, per cert, porta un gran pròleg del seu amic Jaume Collell. I per què no Màtries, vaig pensar en algun moment? Fins algú em proposava per què no Fàtries, si els germans també compten, a més del pare i la mare, a l’hora d’establir lligams amb la terra on naixem.

Per què, però, Pàtries? La primera pàtria en Verdaguer, com en tothom, és la local, el «bressol de ma infantesa» i el «blanc Pirineu» i l’«ermita al cel suspesa» i l’Ausa romana de Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià. Després descobriria la pàtria nació en descobrir la gran Barcelona capital de mar i d’indústria, els Jocs Florals d’una sola llengua i el rei Jaume Ier, un sobirà per a les terres del «Pi de les tres branques», Catalunya, València i les Illes. I encara seria fascinat per la pàtria enfonsada de l’Atlàntida d’on emergia Amèrica, amb la gesta de Colom al servei de l’Espanya on situaria una pàtria estatal/imperial. I, encara, l’aposta patriòtica final del poeta seria més enllà de l’Infinit, a la pàtria postrema del cel.

Molts escriptors, però, diuen que «la pàtria d’un escriptor és la llengua». I Mario Levi, el gran escriptor de Turquia, nascut a Istanbul descendent de jueus sefardís, hi afegeix que és «l’única» pàtria de l’escriptor. Verdaguer ja ho sabia i ho sabien els escriptors de la Renaixença que amb la represa de la Revolució Industrial i les aspiracions del Romanticisme varen descobrir una pàtria en la llengua catalana  que es parlava a Catalunya, a València, a les Illes i al Rosselló, una llengua que havia tingut grans escriptors en l’Europa medieval, com Ramon Llull, i que entre tots n’havien fet una llengua nacional.

De Llull a Verdaguer i de Verdaguer a Llull. La celebració del VIIè centenari de la mort de Ramon Llull el 1315/16 refermarà aquí, a les Illes i a València, que la llengua nacional és una pàtria d’anada i tornada, empesa pels qui la parlen i els qui l’aprenen dels pares i els qui l’aprenen a l’escola i els qui la llegeixen en els seus escriptors, de Llull a Verdaguer i de Verdaguer a Llull. I si l’any 2014 serà sempre el del 9N, el 2015 serà l’any del 27S. I encara tindrem el gran lingüista mallorquí Joan Veny, premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’aquest 2015, que recordarà a qui calgui, que la llengua és «fidelitat a la terra, amor a la paraula viva, però també respecte al patrimoni rebut».   
    
Ara digueu, resultarà que Verdaguer és una nosa? Doncs, es veu que sí. Una nosa localista en un món globalitzat. Una nosa, doncs, per a la propagació de la cultura angloamericana dita globalització, internacionalització, cosmopolitisme. Resulta que revistes científiques com l’Anuari Verdaguer. Revista d’Estudis Literaris del Segle XIX no és reconeguda per les agències catalanes d’avaluació. D’una banda publica pocs articles en altra llengua que en català. De l’altra banda, tots els articles tracten de qüestions directament o indirecta relacionades amb la cultura literària catalana. I per acabar resulta que Anuari Verdaguer és un títol provincià.–Anuari Verdaguer? Sisplau, m’ho repeteixi. Verdaguer? Ah! El de la barretina i la sotana i els dimonis. Com si no fos el de Canigó i En defensa pròpia i de Pàtria i Pàtries.

La construcció d’un Estat té fonaments com la llengua i els seus parlants. També té estructures com la literatura i els seus lectors. I té constructors, com són els estudiosos dels seus fonaments i de les seves estructures que publiquen en revistes com l’Anuari Verdaguer. I té avaluadors que qualifiquen els estudiosos i les seves revistes. I té avaluadors dels avaluadors, segurament. De Llull a Verdaguer i de Verdaguer a Llull  set segles ens contemplen a tots.


Publicat al 9Nou