És cosa sabuda que la Universitat de Catalunya és la institució –l’estructura d’Estat que diem ara–, més castigada per les dues ocupacions militars espanyoles de l’època moderna. Felip Vè va clausurar totes les que va trobar, que eren 7, en va expulsar i/o depurar el professorat, les va espoliar de rendes i de patrimoni i s’ho va gastar tot per a la seva Universitat única, que va implantar a Cervera, dissenyada i construïda per militars francesos.
L’any 1939 l’exèrcit insurrecte del general Franco va perpetrar la segona ocupació militar de l’Alma Mater catalana, la mare nodridora del pensament, la ciència i la recerca dels catalans. Era la Universitat de Barcelona, que portava el nom d’Universitat de Catalunya, posat pel Govern de la Generalitat de la República.
Ho he recordat avui, un cop més, en llegir que:
La posició en la reunió de treball dels rectors amb la Secretaria d’Universitats i Recerca és que no es vol cap canvi del sistema actual [no pas a la bolonyesa sinó a l'espanyola] sense que s’hagi estudiat i avaluat amb tranquil·litat. Fins i tot es podria arribar a la conclusió que cal crear un sistema propi, diferent del sistema espanyol, com passa entre Escòcia i el Regne Unit.
Pensar que «es podria arribar a la conclusió que cal crear un sistema propi, diferent del sistema espanyol», m’ha transportat a l’esfera de l’increïble. I m’ho he tornat a llegir. Això és coratge, m’he dit, un coratge que fins i tot podria arribar a la gosadia i que respon als moments actuals en què ens preparem per a la sobirania nacional i el nou Estat amb estructures adequades que la serveixin.
De fet no es cap novetat, sinó continuació coherent d’una trajectòria. Potser cap altra estructura d’Estat no ha respost amb tanta contundència com la universitària a no respondre als reptes actuals de preparar «un sistema propi, diferent del sistema espanyol», ni que sigui «com passa entre Escòcia i el Regne Unit». Un xic més de prudència, tacte i estratègia acabaria de reforçar la Universitat catalana de sistema impropi que tenim.
La posició en la reunió de treball dels rectors amb la Secretaria d’Universitats i Recerca és que no es vol cap canvi del sistema actual [no pas a la bolonyesa sinó a l'espanyola] sense que s’hagi estudiat i avaluat amb tranquil·litat. Fins i tot es podria arribar a la conclusió que cal crear un sistema propi, diferent del sistema espanyol, com passa entre Escòcia i el Regne Unit.
Pensar que «es podria arribar a la conclusió que cal crear un sistema propi, diferent del sistema espanyol», m’ha transportat a l’esfera de l’increïble. I m’ho he tornat a llegir. Això és coratge, m’he dit, un coratge que fins i tot podria arribar a la gosadia i que respon als moments actuals en què ens preparem per a la sobirania nacional i el nou Estat amb estructures adequades que la serveixin.
De fet no es cap novetat, sinó continuació coherent d’una trajectòria. Potser cap altra estructura d’Estat no ha respost amb tanta contundència com la universitària a no respondre als reptes actuals de preparar «un sistema propi, diferent del sistema espanyol», ni que sigui «com passa entre Escòcia i el Regne Unit». Un xic més de prudència, tacte i estratègia acabaria de reforçar la Universitat catalana de sistema impropi que tenim.
