CANDELERA

Quins constrasts aquesta Candelera de 2015! Fred, escalfor,  esgarrifances. Algú fa el recordatori històric pertinent: diu que el 26 de gener de fa 76 anys va caure Barcelona. I que el dia 1 de febrer les tropes franquistes van ocupar la ciutat de Vic i les poblacions de Balenyà i Tona, i ràpidament la resta de poblacions d’Osona: el 2 de febrer, dia de la Candelera, van entrar a Folgueroles, Calldetenes, Sant Julià de Vilatorta… el 4 de febrer a Manlleu, i el 7 de febrer a Sant Quirze de Besora i Montesquiu. I algú diu que fa vint-i-sis dies, el 7 de gener, el nou any 2015 s’estrenava a París, a la redacció de la revista Charlie Hebdo. I un altre diu que la memòria és un pou sense fons on van a parar els residus no reciclables de les vides humanes. 

Avui, dia de la Candelera, hi ha sessió de febrer de l’Institut d’Estudis Catalans, Secció de Ciències Socials, dins el cicle de Propostes per una societat en procés de reconstrucció. Una anàlisi social i econòmica. L’economista Jordi Galí, figura internacional de la macroeconomia keynesiana, exposa la seva proposta per a Un mercat de treball més eficient i just. Extraordinari! Un economista de formació i conviccions neoliberals, format a l’emaiti (MIT), que s’explica davant d’un auditori no especialitzat, sense rebaixar nivells ni suavitzar propostes explosives com suprimir els contractes temporals, fer-los tots indefinits i desjudicialitzar els acomiadaments. 

Feia temps que no érem tants a la sessió. Aquest és el primer èxit del ponent, el seu poder de convocatòria. El seu segon èxit és que es fa entendre. No és pas obvi que un economista de nivell, sense rebaixar el nivell, es faci entendre dels qui no són del ram. El clima de la sala de sessions (que porta el nom de Puig i Cadafalch, el president de Catalunya que acaba de tancar el panteó del Pati dels Tarongers) puja alguns graus de temperatura en el col·loqui. Sura a l’ambient que les propostes neoliberals de Galí van directament al cor d’«una societat en procés de reconstrucció». Una societat, però, que no tothom vol reconstruir. Tu ja m’entens, quan dic societat i procés de reconstrucció, perquè en realitat allò que està en obres és la nació.

Però aquesta Candelera de 2015, després de fred i un punt d’escalfor, encara em reserva espai per a una esgarrifança: a la sessió següent, plenària de l’IEC, hem de debatre l’avantprojecte d’una llei del Govern de Catalunya que proposa la creació d’una ”Acadèmia de Catalunya”. Un s’ha de fregar els ulls més d’un cop per comprovar que no es tracta d’un projecte de llei werthiana. És pròpia. Si la descobreixen els werthians, hi trobaran idees, perquè reforça les estructures d’estat, però de l’estat llur.

Si l’economista Galí té el mèrit de fer-se entendre en exposar un nou sistema de contractació de feina en una Catalunya sobirana, aquest projecte té el mèrit de proposar una llei d’Acadèmies, que costa d’entendre, si no és en el supòsit d’una Catalunya futura. No pas sobirana, sinó ni tan sols autonòmica, més heteronòmica que l’actual, governada, per delegació, de les Academias, les reales. Què i qui empeny aquesta Llei que posa en qüestió l’Institut d’Estudis Catalans, la seva raó de ser i la seva història de més de cent anys? Primer sembla una llei fruit de la ignorància, però aviat se li nota la intenció, que és que justament la intenció no es noti. En el debat algú s’autoinculpa i diu que l’IEC és poc conegut, que no sabem explicar-nos i que la societat ens ignora. Algú altre va a l’arrel: no, resulta que l’IEC no forma part de la cultura política bàsica i que, per tant, no és assumit en la seva transcendència fundacional.

Érem a la sala Prat de la Riba, el fundador de l’IEC l’any 1907, i la calefacció no impedia de sentir esgarrifances de fred davant les canonades que semblen arribar del foc amic. En aquests primers mesos de 2015 tensats cap al 27 de setembre, la Candelera no riu i el fred és viu a les nobles sales de la Casa de Convalescència del carrer del Carme del Raval de Barcelona.