L'«ESPANYOLITAT» DE VERDAGUER

Ramon Pinyol ens envia aquest correu:

Benvolgudes i benvolguts: Abusant una mica de la vostra paciència i aprofitant que us tinc "fitxats", us volia adjuntar un text, penjat a l'Instituto Cervantes per un personatge tan sinistre com Gonzalo Anes, presidente de la Real Academia de la Historia, de trajectòria ben coneguda com a deformador justament de la història i gran defensor del franquisme i les seves interpretacions com un moviment que no arribà ni a autoritari.

No sé perquè ha escrit el que ha escrit (no porta data). Ja veureu que la bibliografia més moderna que utilitza té més de 60 anys. I el to és calcadet al del dictador Primo de Rivera quan va inaugurar el monument a Verdaguer en aquell acte del 1924 en què només hi van ser convidades les autoritats posades per ell i els militars.

No crec que sigui casualitat que vàgim tenir dificultats a Grècia amb l'Instituto Cervantes i que no hàgin contestat la nostra queixa ni el seu director ni el ministre Margallo i la publicació d'aquest article.

Al meu entendre, no pot considerar-se un fet aïllat en el context en què vivim.

En fi, perdoneu el rotllo i llegiu-lo, si us plau, perquè resulta alliçonador i crec que els membres de la Societat ho han de conèixer. Ben afectuosament. Ramon Pinyol

I li faig de resposta:

Sí, Ramon, tens tota la raó d'assenyalar aquest personatge. Però no ens esverem. És mort. Si no és, doncs, que des de l'altra banda continua alimentant les pàgines digitals de l'Academia de la Historia –sense accents, la llur, la real, vaja– , no hem de patir, s'han acabat les aportacions al verdaguerisme d'aquest espanyolitzador de la Història dels catalans, que ostenta el singular mèrit d'haver obtingut centenars de peticions de destitució signades per professors d'Història, en especial per professores, a qui mostrava comprensió i solidaritat, perquè elles, pobretes, no eren tan bones historiadores com ell(s) a causa de la maternitat i del temps que havien de dedicar als fills i al marit i a la casa, i, doncs, no el podien dedicar a la consulta d'arxius.

No sé quan va escriure aquest rot pudent d'ultraespanyolisme, que empudega l'entrada del seu Diccionari de biografies d'espanyols o del que sigui i que l'Instituto Cervantes ha penjat a les seves pàgines. El altres dos col·laboradors a l'entrada "Verdaguer" potser ho saben i potser se'ls podria demanar si no troben que més val anar sols que mal acompanyats.
Ramon, no et facis perdonar res. Al contrari, gràcies. La teva alerta és oportuna i a mi m'ha anat molt bé aquesta tarda freda de gener, just quan, després de veure les imatges d'un Ansar vociferant amb veu de falset, algú ha recordat que érem 25 de gener i que demà farà anys que entraven les tropes espanyoles dites franquistes a Barcelona. Què ho fa que ferotges salvapàtries tinguin veu de nas? I si fos que la història es repeteix? També es repeteixen, però, els casos de resiliència. Amb salutacions amicals.