En entrar a l’any 2015, els europeus de Catalunya
sabien que no era un any més, endut pel riu de la Història aigües avall. Seria
un annus mirabilis, transcendental.
La nació catalana tornava a ser Estat d’Europa com fins a 1714. Per això els
catalans, en entrar al 2015, es paraven i es giraven per veure el
camí fet, que anomenaven procés sobiranista o simplement procés. Al capdavall
què és un camí, sinó un procés? una acció progressiva, que diuen els
diccionaris.
Si uns miraven el 2014 acabat sense acabar el
procés, uns altres observaven que també concloïa el trienni del Tricentenari. Tres
anys de Memòria per tres segles d’Història! s’exclamaven impactats
per la potent memòria humana, capaç de reprocessar en tres anys el que en tres-cents
havien processat les polítiques espanyolitzadores dels governs d’Espanya
a Catalunya, València i Mallorca,
Si ens situem a 2015, comprendrem millor la commoció
que el Tricentenari causà en aquella generació. S’havien redescobert amb
consciència identitària renovada i posicionaments polítics inèdits. Si l’any
2012 s’havien manifestat sota una sola pancarta, «Catalunya, nou estat
d'Europa», el 2013 havien format la cadena humana de la «Via
Catalana cap a la Independència», que creuava Catalunya. I l’any 2014 dues
vegades havien escrit amb foc la V de votar: damunt Barcelona, capital de la
nació que es volia Estat, i a les urnes del 9 de novembre, plenes de vots de
doble Sí: «Vol que Catalunya sigui un Estat? I en cas afirmatiu, vol que sigui
un Estat independent?» Sí i Sí.
I encara uns tercers miraven els tres cents anys d’Història
marcats pel capicua dels reis Felips de Borbó. Una retrospectiva de tres segles
i un nom de continuïtat.El Felip Vè, «recordat a totes les terres i
països catalans, en els segles XVIII i XIX, com el nom del més gran
enemic de la pàtria», segons el Diccionari Coromines. I el VIè, que l’any 2015
s’estrenava proclamant-se continuador dels seus antecessors.
En començar aquella segona dècada del segle XXI, molts dels
caminants que escrutaven el camí del «procés» també llegien. Els uns repescaven
la gesta d’Els Timbalers per a un món
millor (Reiner Zimnik) i travessaven terres i mars en cerca
d’això tan concret, però tan indefinible com és un món millor. D’altres
llegien novetats nadalenques com El
Capital al Segle XXI, on l’economista de moda Thomas Piketty confirmava
que «l’experiència històrica és la nostra font principal de coneixement». I
encara uns altres llegien La
formació d’una identitat. Una història de Catalunya, on el gran
historiador Josep Fontana els ensenyava que no som només «el que som», sinó
també «el que sentim» i per això la història no és als llibres sinó en
nosaltres, que llegim.
Però en aquell llunyà gener de 2015 tothom mirava
també cap al futur: com seria la Catalunya europea? Justament el primer dia de
l’any moria Ulrich Beck, el filòsof i sociòleg de «la societat del risc
global», professor a Munic, on també ensenyava el futboler Pep Guardiola, en
l’Europa alemanya de la cancellera Merkel. Per això encara avui
reconforta veure com també en aquells temps el sociòleg català Salvador Cardús
advertia que el risc de no arriscar-se era el pitjor risc que amenaçava
els habitants de la Catalunya que aspirava a sostreure’s de la dependència
espanyola.
(Aquesta Catalunya on tu, estimat lector, convindràs amb mi
que ja no es podrà tornar mai més a la història del segle XXI com si el
procés d’emancipació no s’hagués produït mai. On la memòria històrica no és a
les pedres ni als llibres ni a les universitats ni als fotoreportatges, sinó a
les consciències i a les urnes.)
Publicat a El Punt Avui el 20/014/15
