dijous, 5 de març del 2015

JA ÉS MÉS QUE UNIVERSITAT


20 de febrer de 2015.  Celebració a l’Institut d’Estudis Catalans del 1er Aniversari de la Federació universitària Vic-Manresa. El rector Jordi Montaña en fa la crònica. El conseller Mas Colell, que presideix, ens diu que esperem el Vè aniversari a tornar a celebrar-ho. L’acte ha causat sorpresa i ha calgut portar convidats en autocar per a omplir la sala Prat de la Riba que no omplim en els plens ordinaris de l’IEC. Hi havia els alcaldes de les dues ciutats federades de la Catalunya dita Central i el secretari d’Universitats, patrocinador amb el conseller de l’operació federadora, l’un i l’altre ocupats aquests dies a combinar els cursos de graus i màsters en 3+2 o en 4+1. Nois, d’una vegada agafem 3+2, encara que ho implanti el dimoni escuat. 

Sigui com vulgui, aquest 1er aniversari de la UVic-UCentral de Catalunya bé mereix celebració. Entre Vic i Manresa han caducat les rivalitats endèmiques que, salvades les distàncies, fan pensar en allò que contava Sartre quan denunciava l’antisemitisme a la França del seu temps. Diu que un dia a la carnisseria del barri de París on anava a comprar, algú va esmentar la paraula «jueu». I el carnisser, mogut per un ressort automàtic, es va posar a dir mil pestes dels jueus. Llavors ell, Sartre, li digué: –i, doncs, senyor botiguer, vostè en deu conèixer molts, de jueus. I el carnisser, mogut pel mateix ressort d’abans, va jurar i perjurar que ell no en coneixia cap de jueu, ni ganes. És el prejudici, l’aversió metahistòrica i transracional entre veïns, nascuda i atiada en la irracionalitat. La seva superació en el cas de Vic-Manresa, impulsada per la racionalitat de la federació universitària, bé val una festa de primer aniversari.        

S’hi ha produït un episodi mínim, imperceptible, però revelador.  L’alcalde de Vic, Vila d’Abadal, ha començat amb un exordi prometedor: «Quan el 2007 vàrem arribar a l’alcaldia de Vic, ens vàrem trobar una Universitat...», exordi truncat en aquest punt, mentre mirava somrient cap a mi, que seia a un extrem de la primera fila, sense, però, haver-nos saludat abans. I, després de canviar en complicitat la sorpresa del somriure, ha continuat: «...una universitat... que uns homes valents com en Ricard varen crear... en Ricard que em mira, sempre em mira, ell...». He notat la frenada i el cop de volant. He notat que anava a dir una altra cosa i que, en descobrir-me allà davant, ha agafat el revolt més obert i ha suavitzat el que anava a dir.

Estic segur que l’amic Vila d’Abadal anava a dir el que m’ha dit en converses relaxades: que, en arribar l’any 2007 a l’alcaldia i prendre possessió de la presidència de la FUB, es va trobar «una universitat del passat» i ells –acceptem-li el plural– la van treure del passat per fer-ne «una universitat del futur». Era una universitat local, Universitat de Vic, que en aquests anys han convertit en Universitat Central de Catalunya i estan col·locant al món. Contra els antagonismes atàvics i els pronòstics derrotistes. Les paraules diuen el que diuen i a vegades també diuen allò que no diuen. Per la part que em toca celebro que sigui aquesta Universitat, la que «uns homes valents varen crear a Vic», la institució que serveix als valents actuals per a federar universitàriament les dues capitals de la Catalunya interior.  

En el calendari de les institucions un any és poc, però en operacions de risc com aquesta federació universitària és com celebrar el primer any de vida d’un infant. Superar el primer any és una gesta, és passar de 0 a 1. Cap any futur no serà com el primer, però tots els anys futurs de la UVic-Universitat Central de Catalunya tindran aquest primer. Per molts anys.

Publicat al 9Nou el 2 de març