20 de febrer de 2015.
Celebració a l’Institut d’Estudis Catalans del 1er Aniversari de la
Federació universitària Vic-Manresa. El rector Jordi Montaña en fa la crònica.
El conseller Mas Colell, que presideix, ens diu que esperem el Vè aniversari a
tornar a celebrar-ho. L’acte ha causat sorpresa i ha calgut portar convidats en
autocar per a omplir la sala Prat de la Riba que no omplim en els plens
ordinaris de l’IEC. Hi havia els alcaldes de les dues ciutats federades de la
Catalunya dita Central i el secretari d’Universitats, patrocinador amb el
conseller de l’operació federadora, l’un i l’altre ocupats aquests dies a combinar
els cursos de graus i màsters en 3+2 o en 4+1. Nois, d’una vegada agafem 3+2, encara
que ho implanti el dimoni escuat.
Sigui com vulgui, aquest 1er aniversari de la
UVic-UCentral de Catalunya bé mereix celebració. Entre Vic i Manresa han
caducat les rivalitats endèmiques que, salvades les distàncies, fan pensar en
allò que contava Sartre quan denunciava l’antisemitisme a la França del seu
temps. Diu que un dia a la carnisseria del barri de París on anava a comprar,
algú va esmentar la paraula «jueu». I el carnisser, mogut per un ressort
automàtic, es va posar a dir mil pestes dels jueus. Llavors ell, Sartre, li
digué: –i, doncs, senyor botiguer, vostè en deu conèixer molts, de jueus. I el
carnisser, mogut pel mateix ressort d’abans, va jurar i perjurar que ell no en
coneixia cap de jueu, ni ganes. És el prejudici, l’aversió metahistòrica i transracional
entre veïns, nascuda i atiada en la irracionalitat. La seva superació en el cas
de Vic-Manresa, impulsada per la racionalitat de la federació universitària, bé
val una festa de primer aniversari.
S’hi ha produït un episodi mínim, imperceptible, però
revelador. L’alcalde de Vic, Vila
d’Abadal, ha començat amb un exordi prometedor: «Quan el 2007 vàrem arribar a
l’alcaldia de Vic, ens vàrem trobar una Universitat...», exordi truncat en
aquest punt, mentre mirava somrient cap a mi, que seia a un extrem de la
primera fila, sense, però, haver-nos saludat abans. I, després de canviar en
complicitat la sorpresa del somriure, ha continuat: «...una universitat... que
uns homes valents com en Ricard varen crear... en Ricard que em mira, sempre em
mira, ell...». He notat la frenada i el cop de volant. He notat que anava a dir
una altra cosa i que, en descobrir-me allà davant, ha agafat el revolt més obert
i ha suavitzat el que anava a dir.
Estic segur que l’amic Vila d’Abadal anava a dir el que m’ha
dit en converses relaxades: que, en arribar l’any 2007 a l’alcaldia i prendre
possessió de la presidència de la FUB, es va trobar «una universitat del
passat» i ells –acceptem-li el plural– la van treure del passat per fer-ne «una
universitat del futur». Era una universitat local, Universitat de Vic, que en
aquests anys han convertit en Universitat Central de Catalunya i estan
col·locant al món. Contra els antagonismes atàvics i els pronòstics
derrotistes. Les paraules diuen el que diuen i a vegades també diuen allò que
no diuen. Per la part que em toca celebro que sigui aquesta Universitat, la que
«uns homes valents varen crear a Vic», la institució que serveix als valents
actuals per a federar universitàriament les dues capitals de la Catalunya
interior.
En el calendari de les institucions un any és poc, però en operacions de risc com aquesta federació universitària és com celebrar el primer any de vida d’un infant. Superar el primer any és una gesta, és passar de 0 a 1. Cap any futur no serà com el primer, però tots els anys futurs de la UVic-Universitat Central de Catalunya tindran aquest primer. Per molts anys.
Publicat al 9Nou el 2 de març
