Pàgines

dijous, 6 de març de 2014

L’ANY QUE VE A MARIENBAD




Sentir a la ràdio que s’ha mort Alain Resnais m’ha transportat a L’any passat a Marienbad, als seus espais en blanc i negre, interiors o exteriors, tots inquietants com xucladors d’un gorg. No te’ls miris que et xuclaran com els ulls de la bellesa. Un dels meus films iniciàtics. I de gent del meu temps, marcats pel seixantisme i l’odiós privilegi de respirar aires de cultura d’Europa i sobreviure a l’asfíxia de la cultura franquista. Mentre agafava l’autopista per la Ronda de Dalt la ràdio convocava aquells personatges enigmàtics, encarnats en Delphyne Seirig i Sacha Pitoëf. El tercer, el marit, se m'ha esmunyit fins que no m’ha revingut en la veu d’Albertazzi, que en algun moment de la vida en algun lloc he sentit recitar Leopardi. De no sé quins estrats més fondos de la memòria s’han obert pas les imatges en blanc i negre dels parcs i dels palaus de la Baviera més barroca, neoclàssica, rococó. La Baviera transportada a Bohèmia. A castells i balnearis. Marienbad. I m’han revingut versos de Goethe, que a l’Elegia de Marienbad encara veia oberts davant seu el Cel i l’Infern en l’encontre de la seva estimada i retreia als déus que li havien abocat totls els mals de la capsa de Pandora, però encara es preguntava: què em reserva l’esdevenir, l’esdevenir de demà mateix, d’ara mateix, que se’m mig obre com fan les flors per anunciar que s’obriran del tot en el futur. Infern i Paradís resten oberts, mentre deambulem pels salons i els jardins i jo em paro a jugar amb Sacha Pitoëf el joc dels 15 escuradents que sempre em va guanyar fins al dia que vaig travessar el parc sense recança.

I encara atrapat a L’any passat a Marienbad, m’arriba en regal endarrerit del meu sant i aniversari El paradís perdut en la traducció de Boix i Selva, tan clàssica com la versió de Milton, que no llegiré mai, sinó que rellegiré sempre. Hi vaig aprendre que llegir els clàssics no és perdre el temps ni sortir-se del seu temps. Perquè «tots els poemes reconeguts com a suprems, més que lligats a una època determinada, estan lligats a un home tan excepcionalment ric de sentiment humà perenne, que reneix a través de les modes, per parlar-nos, i ens fa renéixer a nosaltres mateixos». (Riba dixit).

És a L’any que ve a Marienbad que em porteu (Carlota i Víctor) amb el vostre llibre de Milton, el gran poeta republicà, en aquests dies en què torno a saber que el paradís no és perdut mai per sempre. El paradís, «on són eternes la vida i la bellesa», com en aquests breus moments que compartim.