Pàgines

dimarts, 11 de març de 2014

A UNS AMICS DESPRÉS DE SABER QUE ELS LLADRES ELS HAVIEN ENTRAT A CASA






Primer no em podia treure del cap la notícia que ens havíeu passat: «ens han tornat a entrar lladres a casa de Fontclara». Quina ràbia! No tant pel que se us han endut com per la impotència i la desemparança que us hi han deixat. Després, al cap d’uns dies, ho havia mig oblidat. La indignació i la pena se m’havien anat estovant. Ves, què hi farem. Es veu que n’hi ha tants, de robatoris. Encara sort que els «vostres» no eren lladres dels que busquen tresors a les caixes fortes i esperen que hi hagi els estadants a dins per assaltar la casa. Són els serrells de la crisi que hem d’entomar. Són les màfies de dalt, russos, romanesos. Són les màfies de baix, marroquins, subsaharians. Són les màfies autòctones, aturats, hipotecats, revengistes. I el xup-xup de la resignació i del fatalisme que tot ho va estovant.
  
Avui que hem pujat a Boada, m’ha revingut el vostre destret amb una gran puja de compassió, d’empatia, que diem ara, i he obeït la crida que em venia del cantó de Fontclara. Hi he corregut i m’he parat davant de casa vostra i m’ha semblat sentir com un bleix, com un panteix del casalot solitari, envoltat de silenci i ara engrillonat per les retxes presumptament dissuasives que els mossos d’esquadra us han aconsellat de posar a les finestres.   No ho he resistit i me n’he allunyat. El poble era com inhabitat. No pas deshabitat, inhabitat. Ni una ànima enlloc. He travessat la placeta i he entrat al racó del monestir. Però el meu esperit no ha sabut acollir-s’hi. Tanta era la desemparança del lloc i del moment! Tanta la desolació que es desprenia de casa vostra i omplia els espais i rebotia en les pedres amarades de vetustat romànica. Llavors me n’hi he tornat i l’he voltada i l’he auscultada dins el jardí clos rere l’alta paret. El sol de tarda ja feia el tomb del vespre, les ombres s’allargaven més ran de les cases  i dels arbres on l’ocellada anava a ajocar-se tot assajant la piuladissa d’aquesta primavera avançada que ens regala el març marçot d’enguany.


Llavors casa vostra m’ha semblat no sols aquietada sinó complaent. No era la casa d’abans, que gemegava de la profanació i esbufegava d’impotència. Tornava a ser la casa de la vostra intimitat, del vostre generós acolliment d’amics, la casa que us espera. Aquestes cases totes tenen dues vides. La de veritat, la seva, la de sempre, i la que hi vivim nosaltres quan hi vivim i quan hi convidem amics. La seva vida és anterior a nosaltres. No hi som intrusos, però sí nouvinguts i, al capdavall, passavolants. Els estadants passem. La casa roman. 

La nostra no és tan antiga com la vostra. A la llinda i al sostre de sota teulada hi ha la data de 1875, però ja té història, ja és un escenari d’històries de tres/quatre generacions, que mig sabem mig ignorem. Ella, la casa, se les sap totes, però les guarda amb una certa descurança. Se sol dir que una casa deshabitada no té vida. No té la «nostra» vida, però la seva, sí, la seva continua vivint-la tant si hi som com si no.

No sé si us he dit mai que a vegades, quan som a Barcelona, m’imagino com és casa nostra al carrer d’Extramurs de Sant Feliu de Boada. Sol ser a la nit abans d’adormir-me. La veig primer de fora estant, tancada i buida, a la claror del fanal grogós de l’enllumenat públic que cau damunt de l’olivera i del xiprer del jardí. Hi entro i faig un recorregut imaginari de les estances, una per una a les tres plantes, a baix, a dalt i a dalt més alt. Les veig sense obrir llums, però obro i tanco trenta-dues portes i en contemplo els espais. En la penombra tinc la sensació que la casa percep la meva presència. Del que estic segur és de percebre jo l’acolliment incondicional que m’ofereix. Sóc a casa. Hi sóc esperat.
Però deia que avui casa vostra m’ha semblat deixar-la aquietada i complaent. Esperant-vos. No era deshabitada ni inhabitada. Hi éreu vosaltres en la meva empatia. I me n’he endut la companyia que hi he trobat mancar-me. Ja sabia que no hi éreu en la vida vostra, en la seva, sí. Hi éreu en la mancança que n’hem sentit la casa vostra i jo. 

De retorn he passat per les Closes Fondes. Tres grues palplantades en un camp d’userda de vora l’estany de Boada m’han vist passar amb la més hieràtica immobilitat. I majestat. La pota alçada. Deuen ser de les que han passat l'hivern a Catalunya i no han seguit els estols en migració cap al nord on van a passar l'estiu. O s’han cansat del viatge i es planten a l’Empordà. Aus d’Apol·lo i de la llum, del déu Sol, de la lleialtat i de la vigilància, auguri de primavera. Em pregunto, Teia i Miquel, si s’han quedat a vigilar la casa dels amics de Fontclara.

I la nostra i totes les cases. Mentrestant el sol de tarda havia tramuntat la carena de les Gavarres i la penombra ha cobert el pla dels arrossars. L’aire, que venia de mar, s’ha tornat , però més fred. M’he quedat una estona a contemplar la silueta dels arbres dibuixada a l’airecel acolorit de tots els vermells de la paleta de colors. Avui a la nit, quan m’ajoqui, abans que la son se m’endugui, entraré a casa vostra de Fontclara i en recorreré el jardí i les estances que em són més conegudes, per sentir-hi la vida que cap lladre no pot arrabassar. I m’adormiré i somiaré que, com les grues, vigilo adormit, mentre espero, amb la casa, que hi vingueu.