El Berguedà és una terra en descoberta contínua. Tantes
vegades com hi he anat, tantes sorpreses com me n’he endut. Tan pròxim i tan
remot. Ara ens hi ha convocat en Joan, el germà petit, que compleix 70 anys.
Ens trobem a dinar a Sagàs i celebrem la seva setantena al restaurant Els
Casals. I aconseguim de no deixar-nos engolir per la nostàlgia, encara que en
tinguem motius. Com és ara constatar que en Joan Torrents, el petit dels vuit
que formàvem la «torrentsada» de can Torrents del Pa, de Folgueroles, ja té
setanta anys i que els tres primers Torrents ja fallen. O com és recordar que
ell em va fer savi, que en la meva infantesa volia dir saber d’on vénen els
nens. Perquè, quan ell havia de néixer, els vailets del poble em varen dir que
a casa tindríem un nen i que la mare el portava a la panxa. Avui el felicitem
menjant pularda a la taula dels Casals de Sagàs, reservada per les seves filles
des de Mèxic. I brindem per ell i pels altres i per tots i per la Madrona, que
ja no recorda que ella és la cinquena de la germandat i que som al Berguedà,
tocant al Lluçanès, que és la comarca entre la Plana de Vic i el Pla de
Bages.
Hi hem pujat per l’eix del Llobregat i tornem a Barcelona
per Prats del Lluçanès i Vic. Fa un dia de sol absolut, enganyós, perquè alhora
bufa un airet del nord tan fred que talla. L’hivern té encara la natura
adormida i la neu, llunyana als cims, es fa sentir a prop. L’absis de Sant
Andreu de Sagàs bé val una ventada gèlida per al turista apressat. I encara he
recordat que la primera vegada que vaig veure el Lluçanès i el Berguedà m’hi
van portar l’oncle Pere i la tia Carme, que era mestra de Sau i que, després de
la guerra incivil i la depuració pertinent, la varen rehabilitar assignant-li
una plaça a l’escola de L’Alou, a Sant Agustí del Lluçanès. Varen passar per
casa acabats de casar, se’m van endur i vaig passar uns dies amb ells, fins que
el pare i la mare van venir a buscar-me el diumenge següent. El que recordo més
és que, quan la tia Carme acabava l’escola, no es quedava cap nen per jugar,
perquè tots eren de cases de pagès llunyanes; també que teníem llums de carbur
perquè no hi havia electricitat i que dormíem sota unes mosquiteres penjades al
sostre, artefactes que no havia vist. Era a la tardor i amb l’oncle Pere anàvem
a acaçar bolets. Un dia vàrem pujar al Santuari dels Munts i em va ensenyar el
Lluçanès i el Pirineu de Berga. De llavors ençà cada vegada que els contemplo
és com si descobrís aquells paisatges.
L’endemà el correu em diu que dissabte 15 farà 15 anys de la
mort de la Mercè, la germana gran. M’ho recorden des de la Facultat d’Educació
de la UVic (gràcies, Joan Soler) on era professora de Pedagogia d’ençà que
vàrem començar l’Escola de Mestres i on ha deixat alumnes que avui en són
professors i encara se’n recorden. La gran, li dèiem. Encara li diem. La gran
que era més gran com més petits érem els altres. La gran, que ens va marcar a
tots, ja fa quinze anys que és morta. El petit, que ens va marcar pel fet de
ser el petit, ja fa setanta anys. I cadascun dels altres, i els quatre i les
quatre, i la germandat com un tot i la literatura de germans i germanes.
I sento passar imparable la roda del temps. I m’hi enfilo i em deixo portar cap a l’infinit.
