dilluns, 17 de març de 2014

TAN PRÒXIM I TAN REMOT


















El Berguedà és una terra en descoberta contínua. Tantes vegades com hi he anat, tantes sorpreses com me n’he endut. Tan pròxim i tan remot. Ara ens hi ha convocat en Joan, el germà petit, que compleix 70 anys. Ens trobem a dinar a Sagàs i celebrem la seva setantena al restaurant Els Casals. I aconseguim de no deixar-nos engolir per la nostàlgia, encara que en tinguem motius. Com és ara constatar que en Joan Torrents, el petit dels vuit que formàvem la «torrentsada» de can Torrents del Pa, de Folgueroles, ja té setanta anys i que els tres primers Torrents ja fallen. O com és recordar que ell em va fer savi, que en la meva infantesa volia dir saber d’on vénen els nens. Perquè, quan ell havia de néixer, els vailets del poble em varen dir que a casa tindríem un nen i que la mare el portava a la panxa. Avui el felicitem menjant pularda a la taula dels Casals de Sagàs, reservada per les seves filles des de Mèxic. I brindem per ell i pels altres i per tots i per la Madrona, que ja no recorda que ella és la cinquena de la germandat i que som al Berguedà, tocant al Lluçanès, que és la comarca entre la Plana de Vic i el Pla de Bages.    

Hi hem pujat per l’eix del Llobregat i tornem a Barcelona per Prats del Lluçanès i Vic. Fa un dia de sol absolut, enganyós, perquè alhora bufa un airet del nord tan fred que talla. L’hivern té encara la natura adormida i la neu, llunyana als cims, es fa sentir a prop. L’absis de Sant Andreu de Sagàs bé val una ventada gèlida per al turista apressat. I encara he recordat que la primera vegada que vaig veure el Lluçanès i el Berguedà m’hi van portar l’oncle Pere i la tia Carme, que era mestra de Sau i que, després de la guerra incivil i la depuració pertinent, la varen rehabilitar assignant-li una plaça a l’escola de L’Alou, a Sant Agustí del Lluçanès. Varen passar per casa acabats de casar, se’m van endur i vaig passar uns dies amb ells, fins que el pare i la mare van venir a buscar-me el diumenge següent. El que recordo més és que, quan la tia Carme acabava l’escola, no es quedava cap nen per jugar, perquè tots eren de cases de pagès llunyanes; també que teníem llums de carbur perquè no hi havia electricitat i que dormíem sota unes mosquiteres penjades al sostre, artefactes que no havia vist. Era a la tardor i amb l’oncle Pere anàvem a acaçar bolets. Un dia vàrem pujar al Santuari dels Munts i em va ensenyar el Lluçanès i el Pirineu de Berga. De llavors ençà cada vegada que els contemplo és com si descobrís aquells paisatges.

L’endemà el correu em diu que dissabte 15 farà 15 anys de la mort de la Mercè, la germana gran. M’ho recorden des de la Facultat d’Educació de la UVic (gràcies, Joan Soler) on era professora de Pedagogia d’ençà que vàrem començar l’Escola de Mestres i on ha deixat alumnes que avui en són professors i encara se’n recorden. La gran, li dèiem. Encara li diem. La gran que era més gran com més petits érem els altres. La gran, que ens va marcar a tots, ja fa quinze anys que és morta. El petit, que ens va marcar pel fet de ser el petit, ja fa setanta anys. I cadascun dels altres, i els quatre i les quatre, i la germandat com un tot i la literatura de germans i germanes.
 
I sento passar imparable la roda del temps. I m’hi enfilo i em deixo portar cap a l’infinit.