diumenge, 30 de març de 2014

LA LLEUGERA LIQÜESCÈNCIA DE MARÇ / LA FEIXUGA DESTRAL DE TOT L’ANY



El març es retira deixant filets de pluja que regalimen per les fulles noves i lluentes del llimoner de l’eixida. Surto a entomar-los una estona al carrer. Quin silenci! Hores matinals de diumenge plujós amb els rellotges confosos, avançats d’una hora més de llum. Que fàcil que és guanyar llum al rellotge! Sota el paraigua la pluja és imperceptible, ni tan sols no fa remor. Ni es veuen caure els filets d’aigua. Pluja insonora, pluja invisible. Només el degoteix de les puntes de les barnilles del paraigua assenyala la persistència de l’aigua que no fa remor, que no es deixa veure i que potser no mulla.

En el silenci urbà  em sembla sentir una altra remor. La de La feixuga destral del centralisme que destraleja amb nova fúria en aquestes hores de comiat del març i arribada de l’abril. Verdaguer em va ajudar a sentir-ne els cops i li vaig dedicar aquest article, publicat a El 9Nou de 24.03.2014:


La feixuga destral del centralisme

Els vells roures de la pàtria tornen a estar amenaçats per la feixuga destral del centralisme que Verdaguer observava fa 125anys. En les seves visions de poeta assistia a un diàleg entre  les muntanyes del Montseny i del Puigmal sobre el futur dels països que havien format el regne de Jaume I, units per la llengua comuna. I es preguntava quin futur tenien, si el govern de Madrid no en respectava ni les lleis ni la llengua.  Era l’any 1888, el de l’Exposició Universal de Barcelona, culminació de la represa econòmica de la  Catalunya del segle XIX, el de la Modernitat i del Modernisme.

El Catalanisme s’hi presentava al món no sols com a Renaixença literària de la llengua de cultura, sinó també com a Revolució Industrial. Però l’Espanya en bancarrota colonial s’aferrava al centralisme d’Estat per a imposar polítiques negacionistes de la nació catalana i de la seva llengua. Per això les reivindicacions dels catalans no eren qüestió de poetes i Jocs Florals, sinó també d’industrials i obrers, de fàbriques i empresaris. En definitiva, la reivindicació catalana, expressada en versos, acabava essent total. Verdaguer mateix es plantejava la sobirania d’Estat, quan la Catalunya a què aspirava era la  de Jaume I, la d’abans del borbó Felip Vè, el primer centralista.

En el segle XXI els catalans repetim les aspiracions a la plenitud. Però igualment es repeteix el centralisme negacionista d’Estat. No és només governar des del centre geogràfic de l’Estat i imposar un model radial de carreteres i ferrocarrils amb Madrid com a origen i com a destinació. El centralisme d’Estat es proposa substituir la sobirania d’un país per la d’un altre. Substituir la llengua catalana per la castellana. Destralejar la soca dels roures del país, lleis i llenguatge: I què es faran ses lleis i son llenguatge?  / Roures que tenen ja en la vella soca /la feixuga destral del centralisme? Si posem Estatut o Constitució allà on diu “lleis” i posem Llengua/Escola allà on diu “Llenguatge”, veurem amb Verdaguer la destral del centralisme alçada contra la soca dels vells roures de la nació catalana.

És justament a reforçar la soca d’aquests vells roures que adreça la UVic dues iniciatives d’aquesta primavera de 2014, any històric abans que passi el que passarà. L’una és celebrar “20 Anys de Traducció i Interpretació 1994-2014” al llarg de març i abril amb conferències i taules rodones sobre el català llengua traductora i llengua traduïda, com ara sobre Literatura intercultural marroquí en català i castellà o sobre Passat i futur de les tecnologies de la traducció.  

La traducció és a l’ADN de la llengua catalana. Saber català és saber traduir. Altres llengües es permeten l’unilingüisme. L’espectacle de presidents de govern unilingües deambulant en reunions internacionals com zombis amenitza sovint els noticiaris de televisió. Han decidit que tradueixin ells. Els catalans no ens ho hem pogut permetre mai. Per això, quan vàrem engegar la Facultat de Traducció, la primera de la UVic, érem conscients de la seva funció estratègica. Els estudis superiors de Traducció  són a la soca del català.

L’altra iniciativa és el IV Simposi sobre Ensenyament del català. Els qui érem al primer, el 1981, encara en recordem l’impacte sobre els ensenyants de tota la Catalanofonia que intercanviaven experiències d’ensenyar català als no catalanoparlants. Fou un esclat d’entusiasme i de compromís. I a la capital d’Osona la gent descobria que sí, que a  Vic, allò de l’Escola de Magisteri omplia els carrers de la ciutat d’universitaris. 

Deu anys després, el  1991 el segon simposi permetia fer balanç dels inicis de l’ensenyament en català en el conjunt dels territoris. I el 2002, quan la Universitat de Vic ja era una realitat, el III Simposi constatava l’arribada massiva d’immigrants d’arreu del món i plantejava que el català estava cridat a ser la llengua vehicular de tothom, com a garantia de cohesió social i d’igualtat d’oportunitats.

Han passat dotze anys més. Som a l’any històric 2014 i ara,  quan caldria celebrar en pau el IV Simposi sobre l’Ensenyament del Català, convocat per als dies 4 i 5 d’abril, per tal de fer un nou balanç i un nou full de ruta, el centralisme més agressiu torna a brandar la destral amenaçadora.  Quan els ensenyants de català es disposen a debatre tranquil·lament sobre Llengua, cultura, societat i polítiques educatives partint del model educatiu actual, acreditat internacionalment, reapareix el vell centralisme  d’Estat disposat a destralejar el roure mil·lenari de la llengua. Temptativa  d’arboricidi frustrat.