Elx 29 d’0ctubre - 1 de novembre
De tornada a casa, ja em semblen una
experiència llunyana, extrema, els dies
d’”intercanvi cultural” que acabem de passar a Elx i Guardamar. Com una baixada
als confins de la llengua dita valenciana allà, tan d’ells com de
nosaltres, que li diem catalana, tan de
nosaltres com d’ells. La llengua del Misteri/Festa que hem vist i oït com
entrava i eixia del cel en boca d’àngels i d’apòstols i de jueus i de Maria
Santíssima en la més distreta
teatralització del sagrat que mai hagi vist. La llengua antiga del text
en llemosí de Gaspar Soler a la Consueta
de la Festa de la Vila d’Elig, precedida d’una altra consueta, El Misterio de Elche, de l’alcalde de la
ciutat i de la rectora de la Universidad CEU Cardenal Herrera, més una
exhibició de pirotècnia en un Pròlogo d’Eugenio
d’Ors i encara un pròleg parlat, en bilingüe, pel designat bisbe de Menorca,
Francesc Conesa i Ferrer.
La
baixada als confins de la llengua que va de Salses a Guardamar, però també de
Perpinyà a Elx, l’han compensada els amics elxans, il·licitans. Sense tramoies ni corrioles ens han elevat, amb les
seves ascensions, als cims de la llengua arrapada com les palmeres als sorrals
blancs i grisos que les fan i desfan amb el vent i que s’hi fan fèrtils de
raïms de dàtils i de palmons i de palmes d’aquells que a Vic, pel Mercat del
Ram, exhibeixen aquell blanc groc inconfusible, obtingut als horts tancats del Palmerar.
I
tanmateix, aquests tres dies m’ha acompanyat la reminiscència d’una lectura que
no parava de burxar-me la memòria i que a la fi, quan he tornat a Barcelona, he
sabut d’on em venia: era El desert dels
tàrtars de Dino Buzzati. Quan els amics d’Elx que ens acollien i ens
mostraven aquell seu i nostre país que alguns de nosaltres coneixíem només de
nom, m’empaitava la paràbola antimilitarista que Buzzatti escrivia quan a
Europa i al món s’alçava el feixisme-nazisme-franquisme i els amos dels Estats
poderosos preparaven la Guerra Mundial
inspirats en el sofisme si vis
pacem, para bellum. Si vols pau, prepara guerra.
Gràcies,
Biel Sansano, Joan Castaño, Joan-Carles Martí, Gaspar Jaén. Gràcies, Llorenç
Soldevila, Ramon Pinyol, Maria Àngels Verdaguer. Gràcies de portar les Jornades 2016
d’intercanvistes culturals de la Societat Verdaguer, adscrita a la Universitat
de Vic, i de la Societat de Llengua i Literatura Catalanes, filial de l’Institut
d’Estudis Catalans, al palmerar d’Elx, patrimoni de la humanitat i la
deshumanitat. Fins que no m’hi heu guiat,
mai no se m’havia obert l’Hortus
conclusus del Càntic dels Càntics, aquell
poema arravatat d’amors de la Sulamita i Salomó. L’Hort tancat que Verdaguer
obria un dia d’abril de 1886 i que li feia dir que no l’oblidaria mai més,
perquè allà, a l’hort tancat dels Jardins
de Salomó, se li havia obert el sentit amorós del Càntic dels Càntics i es va posar a traduir-lo a la llengua vostra
i nostra.
