dimecres, 2 de novembre de 2016

LA GLÒRIA DE TRES DIES A ELX

Elx 29 d’0ctubre - 1 de novembre

De tornada a casa, ja em semblen una experiència  llunyana, extrema, els dies d’”intercanvi cultural” que acabem de passar a Elx i Guardamar. Com una baixada als confins de la llengua dita valenciana allà, tan d’ells com de nosaltres,  que li diem catalana, tan de nosaltres com d’ells. La llengua del Misteri/Festa que hem vist i oït com entrava i eixia del cel en boca d’àngels i d’apòstols i de jueus i de Maria Santíssima en la més distreta  teatralització del sagrat que mai hagi vist. La llengua antiga del text en llemosí de Gaspar Soler a la Consueta de la Festa de la Vila d’Elig, precedida d’una altra consueta, El Misterio de Elche, de l’alcalde de la ciutat i de la rectora de la Universidad CEU Cardenal Herrera, més una exhibició de pirotècnia en un Pròlogo d’Eugenio d’Ors i encara un pròleg parlat, en bilingüe, pel designat bisbe de Menorca, Francesc Conesa i Ferrer. 

La baixada als confins de la llengua que va de Salses a Guardamar, però també de Perpinyà a Elx, l’han compensada els amics elxans, il·licitans. Sense  tramoies ni corrioles ens han elevat, amb les seves ascensions, als cims de la llengua arrapada com les palmeres als sorrals blancs i grisos que les fan i desfan amb el vent i que s’hi fan fèrtils de raïms de dàtils i de palmons i de palmes d’aquells que a Vic, pel Mercat del Ram, exhibeixen aquell blanc groc inconfusible, obtingut als horts tancats del Palmerar.

I tanmateix, aquests tres dies m’ha acompanyat la reminiscència d’una lectura que no parava de burxar-me la memòria i que a la fi, quan he tornat a Barcelona, he sabut d’on em venia: era El desert dels tàrtars de Dino Buzzati. Quan els amics d’Elx que ens acollien i ens mostraven aquell seu i nostre país que alguns de nosaltres coneixíem només de nom, m’empaitava la paràbola antimilitarista que Buzzatti escrivia quan a Europa i al món s’alçava el feixisme-nazisme-franquisme i els amos dels Estats poderosos preparaven la Guerra Mundial  inspirats en el sofisme si vis pacem, para bellum. Si vols pau, prepara guerra.

Gràcies, Biel Sansano, Joan Castaño, Joan-Carles Martí, Gaspar Jaén. Gràcies, Llorenç Soldevila, Ramon Pinyol, Maria Àngels Verdaguer.  Gràcies de portar les Jornades 2016 d’intercanvistes culturals de la Societat Verdaguer, adscrita a la Universitat de Vic, i de la Societat de Llengua i Literatura Catalanes, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, al palmerar d’Elx, patrimoni de la humanitat i la deshumanitat.  Fins que no m’hi heu guiat, mai no se m’havia obert l’Hortus conclusus del Càntic dels Càntics, aquell poema arravatat d’amors de la Sulamita i Salomó. L’Hort tancat que Verdaguer obria un dia d’abril de 1886 i que li feia dir que no l’oblidaria mai més, perquè allà, a l’hort tancat dels Jardins de Salomó, se li havia obert el sentit amorós del Càntic dels Càntics i es va posar a traduir-lo a la llengua vostra i nostra.