dimecres, 12 d’octubre del 2016

«La fàbrica». Un cop de puny a la cara poètica del país





Els poemes de La Fàbrica formen, per a molts lectors, el millor llibre de Miquel Martí i Pol. Hi llegeixen L’Elionor, com la millor peça del llibre: l’Elionor, que «tenia catorze anys i tres hores», quan la varen posar a treballar a la fàbrica i encara duia trenes i saludava dient «sí, senyor» i «bones tardes» i va créixer i es va casar i va tenir fills i una filla que es deia Elionor i tenia catorze anys quan la varen posar a treballar a la Fàbrica i saludava dient «sí, senyor» i «bones tardes».
   
Per a molts altres lectors el millor llibre de Martí i Pol és Estimada Marta, amb aquells versos que diuen «Reposes, Marta, i ara tanco els ulls / per pensar-te, per veure’t. Focs llunyans / i músiques i festes pel teu cos.» I encara n’hi ha d’altres que prefereixen el Martí i Pol de L’àmbit de tots els àmbits, quan ens demana que «cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora, / que tot està per fer i tot és possible».

«Per a mi –escrivia l’autor– La Fàbrica no serà mai un llibre més entre els que he escrit. Està massa vinculat a esdeveniments significatius. La Fàbrica marca l’inici de la malaltia que, a hores d’ara, em té pràcticament immobilitzat i també assenyala l’inici de la meva amistat amb la gent del grup Vermell per Quatre de Centelles, els quals van representar  [...] un muntatge teatral concebut a partir d’un dels poemes per a mi més significatius del llibre: La creació; culminació d’una crisi estrictament personal [...] i també assenyala el principi del meu compromís polític a un nivell més exigent»       

Jordi Sarrate, pintor, editor i director escènic, és dels que senten predilecció per La fàbrica. Una predilecció de primera hora, de quan, dirigint Vermell per Quatre, portà La Fàbrica a la llum dels escenaris i amb els vint-i-un gravats per a cada poema dels vint-i-un del llibre de la col·lecció «El Bordiol» clavà un cop de puny a la taula de les Lletres i les Arts d’ara fa cinquanta anys. En plena dictadura franquista res no era tan antipoètic com la fàbrica, temple de l’explotació capitalista,  ni cap «creació» en setmanes i setmanades tan revulsiva com la fàbrica de la Blava de Roda de Ter, on el poeta treballava. 

Era en els anys de 1960. Res tampoc no era tan antiproductiu com la poesia. I tanmateix els poemes de MMP passats per les figures de Jordi Sarrate creaven la síntesi de poesia realista més representativa de la segona meitat del segle XX a Catalunya. La creació en vers de La Fàbrica és l’anticreació de la setmana bíblica. El poeta romàntic veia la creació del món com un espectacle en què Déu, contemplant l’univers, s’aplaudia a si mateix. El poeta realista veu  la fàbrica com l’origen de l’univers de si mateix convertit en peça de recanvi de l’engranatge social. 

A cinquanta anys de La Fàbrica, símbol i denúncia del poeta de Roda de Ter i del gravador de Centelles, la crisi sistèmica, amb el seu soroll de telers parats i de justificacions injustificables, encara no fa callar els versos ni tapa els gravats que colpegen la taula del futur, la nostra taula.