diumenge, 9 d’octubre de 2016

A Pintallavis

Benvolgut Nan. El teu nou llibre Pintallavis que el nostre amic Cotrina, a l’estiu, em va portar  a l’Empordanet, encara el tinc damunt la taula, llegit, però sense haver-te’n fet arribar cap senyal de lectura. Ho faig ara, quan veig que el llibre es presenta a les llibreries i em convides a la presentació a Barcelona. Em sap greu que no hi podré venir, però no vull deixar de felicitar-te’n i afegir unes postil·les a la felicitació. La primera és a la dedicatòria manuscrita, on escrius:

Juliol 2016. Amic Ricard. El teu amic Cotrina és el culpable que jo ara escrigui. És ell que em regalà com un verí la vanitat. No m’agrada gens el món dels lletraferits. M’agrada més el desert i el Bosc i escriure sense lletres. No l’hi perdonaré mai. Gràcies, Ricard. Signat: Nan.          

I, doncs, hi afegeixo que, m’alegra molt que això que en dius «verí de la vanitat» te l’inoculés en Cotrina i que, pel que vaig veient en la teva perseverança, continua fent-te efecte. Perquè vull creure que la «vanitat» de què parles no és l’autocomplaença incontrolada i el desig desmesurat de fer-te notar. Sé prou que el nostre amic no és seguidor d’aquella Teoria de Crisant, divulgada per Salvador Espriu, consistent a repetir «sóc el millor» «sou els millors» «som els millors».

El que és jo, em decanto pel verí bíblic de la Vanitat de vanitats i tot és vanitat  del llibre bíblic Eclesiastès, Qohelet en hebreu, que proclama amb contundència la futilitat de totes les coses, llevat d’una, la literatura, la feina d’escriure que fa ell, l’escriptor: consignar que tot és inconsistent i fugaç, efímer com un alè, un buf. Efímer com la xerrameca i la literatura redundant, condemnada a no ser necessària, sense el buf de la vanitat radical que ens fa humans. Perquè resulta que el mot hebreu «Hevel», que s’acostuma a traduir per «vanitat»,  no vol dir només inconsistent i efímer i fugaç, sinó que també és el nom d’Abel, el germà efímer assassinat per Caïm. Per això Qohelet, que llegia a la Bíblia, els primers capítols del Gènesi, referits a la realitat dels humans de tots els temps, els futurs també, ens veia humans, perquè som efímers, sense durada, com un alè.


Aquesta és la vanitat radical, Pintallavis, la vanitat que ens fa humans, encara que no ens faci millors escriptors. Amb la meva felicitació més duradora.