Benvolgut Nan. El teu
nou llibre Pintallavis, que el nostre amic Cotrina, a l’estiu, em va portar a l’Empordanet, encara el tinc damunt la taula, llegit, però sense
haver-te’n fet arribar cap senyal de lectura. Ho faig ara, quan veig que el
llibre es presenta a les llibreries i em convides a la presentació a Barcelona.
Em sap greu que no hi podré venir, però no vull deixar de felicitar-te’n i
afegir unes postil·les a la felicitació. La primera és a la dedicatòria
manuscrita, on escrius:
Juliol 2016. Amic Ricard. El teu amic Cotrina és el culpable que
jo ara escrigui. És ell que em regalà com un verí la vanitat. No m’agrada gens
el món dels lletraferits. M’agrada més el desert i el Bosc i escriure sense
lletres. No l’hi perdonaré mai. Gràcies, Ricard. Signat: Nan.
I, doncs, hi afegeixo que, m’alegra molt que això que en dius «verí de la
vanitat» te l’inoculés en Cotrina i que, pel que vaig veient en la teva
perseverança, continua fent-te efecte. Perquè vull creure que la «vanitat» de
què parles no és l’autocomplaença incontrolada i el desig desmesurat de fer-te
notar. Sé prou que el nostre amic no és seguidor d’aquella Teoria de Crisant, divulgada per Salvador Espriu, consistent a repetir «sóc el millor»
«sou els millors» «som els millors».
El que és jo, em decanto pel verí bíblic de la Vanitat de vanitats i tot és
vanitat del llibre bíblic Eclesiastès, Qohelet en hebreu, que proclama amb contundència la futilitat de totes
les coses, llevat d’una, la literatura, la feina d’escriure que fa ell,
l’escriptor: consignar que tot és inconsistent i fugaç, efímer com un alè, un
buf. Efímer com la xerrameca i la literatura redundant, condemnada a no ser
necessària, sense el buf de la vanitat radical que ens fa humans. Perquè
resulta que el mot hebreu «Hevel», que s’acostuma a traduir per «vanitat», no vol dir només inconsistent i efímer i fugaç, sinó que també és
el nom d’Abel, el germà efímer assassinat per Caïm. Per això Qohelet, que
llegia a la Bíblia, els primers capítols del Gènesi, referits a la realitat
dels humans de tots els temps, els futurs també, ens veia humans, perquè som
efímers, sense durada, com un alè.
Aquesta és la vanitat radical, Pintallavis, la
vanitat que ens fa humans, encara que no ens faci millors escriptors. Amb la
meva felicitació més duradora.
