Cap de setmana antiwertià després de lectures de poesia
postdosmilcatorzeres.
És interessant de descobrir que no és pas el mateix llegir
poesia de país ara que l'any passat, abans que després de 2014. La dels poetes
catalans o traduïts en llengua del país. Abans hi ha la interferència de tres
segles sota la llosa de 1714. D'ara en endavant hi ha lectura postsindromàtica.
Verdaguer, per exemple, o Maragall o Riba ara sonen diferent. Allò del Canigó no el tiraran a terra, no esbrancaran
l’altívol Pirineu ho sento més com una premonició que com un
sospir.
Dissabte a Centelles resistència antiwertiana amb Joan
Vinyoli. Exposició de pintures de Jordi Sarrate, a qui va confiar els Cants d’Abelone en temps que Reduccions ens feia moure en cerca
d’originals. Conferència de Lluís Solà, vehement en la proclamació de la poesia
paraula contra la vida silenci, contra el xerroteig del BOE wertià que ens vol
emmudir. Abraçades amb amics de llarga distància, Montserrat i Albert Grau,
Josep Vilà i, sota els plàtans del passeig de La Violeta, Assumpta
Vall-llobera, l’amiga indefectible que ens convida a un pa amb tomàquet amb
pernil excel·lent, de femella, que és més bo.
Diumenge més violeta al cinema: el film Violette en versió original
subtitulada en català. Meravella. Tot un curs de iiteratura francesa
del segle XX amb Violette Leduc i Simone de Beauvoire, Jean Genet i Albert
Camus, Jean Paul Sartre i Jean Cocteau. Bany d’història de l’edició de llibres
amb Gallimard. Lliçó de vida contra la mort nazi a la França ocupada, contra el
terror de la vida d’una dona que es resisteix a acceptar que les coses no
canvïin mai. Contra incultura wertiana, més cultura antiwertiana.
