dijous, 15 de juny del 2017

Tarda/vespre contraemparaulats


1.-A proposta d’en Ramon Pinyol anem a l’Exposició del Palau Robert, Molas, enemic de gàbies, i dinem al Samoa (encara existeix!),  on comentem si el títol, per més que sigui brossià, defineix prou bé el nostre amic i mestre. Molas, opino jo, era un «programador», tan rigorós i de pinyó fix, que el programa se li convertia sovint en estructura tancada, en gàbia. En tot cas si per a ell, «la història literària és la reconstrucció d'un moment determinat, és a dir, la descoberta i identificació de totes les forces, les marginals incloses, que la conformen», no es pot pas dir lleugerament que sigui el programa d'un «enemic de gàbies».

2.-Havent dinat, baixem a l’IEC, on tenim elecció de President, repetit, i Junta amb candidatura única. No és pas una bona manera d’esperar una digestió postprandial saludable.  Mentre combato la son de migdiada fullejant una docta revista, l’atzar em fa llegir una cita de Lluís Duc: Aquesta època crítica té el seu correlat en una banalització de la paraula que compromet totes les vessants de la nostra vida pública, privada i íntima.

3.-Pujo a Vic a la inauguració de la Universitat d’Estiu i Homenatge al poeta Lluís Solà. A la Sala de la Columna de l’Ajuntament recordo la primera Universitat d’Estiu de fa vint anys. Francesc Codina pronuncia l’encomi de Lluís Solà amb un domini perfecte de la «paraula» i de l’emparaulament amb què, en una llarga i compromesa incursió en l’obra de l’encomiat, traspassa als oients la vivència de la seva admiració davant l'obra del «poeta de l’emparaulament». Respon l’emparaulat emparaulador, amb la seva impostació ja habitual. Són lluny els temps del teatre de La Gàbia. Ara en Lluís Solà no declama, tampoc no proclama. Ara la poesia de Lluís Solà clama en ell.

A continuació la caiguda en la paraula desemparaulant de l’acadèmia i de la política en competició. Amb la Maica i en Ton Granero tanquem a la plaça i me’n vaig a dormir a l’hotel de l’Estació del Nord. Quin nom!