(H)ERC i (H)ERCA

hàpax per a (H)ERC.
Com es diu una «espècie de cérvol de la grandària d’un bou petit i amb unes banyes com pales, propi de les valls de Boí i d’Aran, avui extingit»? Es diu HERC, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, no pas ERC, com figura a l’Alcover-Moll, que addueix un bell passatge de les Rondalles de Verdaguer, «corrent darrera un herc, el comte de Pallars muntat en son corser», que és en prosa i sembla en vers. El mot es pot considerar un hàpax, encara que es troba en un segon passatge de Verdaguer, al pròleg a La vida al camp, de Ramon Masiferm, on, per cert, una de les últimes edicions el maltranscriu amb una hac final sobrera, herch. És, però, o no és hàpax?
En un bell article que dedica a l’HERC, Coromines hi introdueix els coneixements cinegètics dels seus amics caçadors dels Pirineus catalans sobre aquest cèrvid presumptament extingit. Extingit d’on? De Boí i d’Aran o és extinció universal? Caldrà parlar-ne amb el doctor Miquel Ylla, muntanyenc, caçador, escriptor i col·leccionista de llibres sobre la matèria.
És xocant com els diccionaris descriuen les dimensions de l’HERC. L’Aguiló diu que és «tan gran com un bou petit» i ho repeteixen Alcover-Moll, Coromines, l’Enciclopèdia. El Diccionari de l’Institut, antic Fabra, no recull el mot. Afegeix així l’extinció lèxica a l’extinció biològica del bell «cervo, tan gran com un bou petit». Com és un bou petit? Si ho sabeu, ja sabeu com és un HERC.
Quan en un restaurant d’especialitats austríaques de Kreuz-berg a Berlin ens han ofert Maibock, Roger Friedlein, romanista i gurmet, m’ha aclarit que era «estofat de cabirol» i hem engegat una tirallonga d’informacions culinàries i zoològiques de les nostres respectives terres i llengües. Les equivalències lèxiques català-alemany entre els cèrvids em porten a recordar que Hirsch, «cérvol», deu tenir a veure amb hircus. Realment, convenim que l’HERC no es mereix l’extinció. Tampoc no se la mereix el restaurant, que porta l'emblema FELIX AUSTRIA.






corn de cérvol

BERLIN eUROPA

Passejo per Berlin les impressions de lectura de Das Wochenende de Bernhard Schlink. Acompanyo l'amic Josep M. Terricabras al seu ingrés a la Leibniz Sozietaet der Wissenschaften zu Berlin. Escolto acadèmics nostàlgics de la DDR. Saludo Rita Schober, romanista de la vella guàrdia, generacional i política de l'Alemanya partida. Sopo amb Roger Friedlein, romanista de la jove generació, fi catalanista. Llegeixo al diari que els plans d'una universitat d'excel.lència, després d'alçar el vol com una àguila, han aterrat com una gallina. Celebren els 60 anys del pont aeri de Berlin, 1948.
A l'avió d'AirEuropa no han retirat el butlletí de la companyia, on el seu president, volent fer-se el graciós sobre el català ofèn la intel·ligència dels germanoparlants siguin d'on siguin. Fa molts anys que vaig aprendre alemany i ara per primera vegada hauria preferit no saber-ne. Per estalviar-me la vergonya de llegir els despropòsits d'un petulant xulopiscines, que no ha rectificat ni ha retirat el butlletí dels avions a desgrat de les protestes dels catalanoparlants.
eUROPA eUROPA eUROPA.

MONSTRES

Un cas d'homonímia.
Després d’unes setmanes de no pensar en el cas escruixidor del monstre d’Amstetten, Quinn va descobrir de sobte què era que l’havia inquietat durant els dies que Josef Fritzl, dit també el monstre "universal", va ocupar l’actualitat dels noticiaris, a més de xarbotar la fantasia dels columnistes de trenta euros i abrandar la moral dels articulistes de cent.
Ara que el cas estava oblidat, tant perquè l’horror, si no s’oblida, mata, com perquè la fatiga de l’audiència havia imposat el canvi de cas, ara Quinn s’adonava que la gratera li venia d’una rara experiència d’homonímia. Sentia dintre seu com si aquella història d’horror el concernís, d’una manera vaga alhora que definida, sense, però, poder-ne detectar l’origen. Durant alguns dies no podia concentrar-se en res que no el remetés a aquella estranya sensació de dejà vu, més encara, de dejà vecu, fins que a la fi li va pujar del fons llegit l’evidència que era el seu homònim Quinn el causant de tot plegat. Aquell Quinn que a La ciutat de vidre havia usurpat la personalitat del detectiu Paul Auster per investigar el cas de Peter Stillman, aquell pare format a Harvard, intèrpret teològic del Nou Món i professor de religió de la Columbia University de Nova York, que va tenir el seu fill Peter Stillman, l’últim Stillman, tancat i a les fosques durant nou anys.

CINC TRUMFOS

Dona un, catalana dos, exiliada tres, poeta quatre, traductora cinc. Montserrat Abelló ha acumulat cinc cartes marcades que a la fi, a noranta anys, se li han convertit en trumfos de l’honor del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. A la fi també s’ha salvat la raó dels qui any rere any l’havíem nominada per al Palau de la Música Catalana.

Al cor de les paraules, allà on bateguen la vida i la literatura, sona la música del quintet dona, catalana, exiliada, poeta, traductora, sota la batuta de Pilar Godayol, que dirigeix els executants de la peça «Entre Atenea i la Medusa: les mares literàries de Maria-Mercè Marçal» del número 89-90 de Reduccions, que demà passat sonarà al programa que el Vicepresident del Govern ofereix al Palau de la Generalitat.

ELS MEUS LLIBRES INTRADUÏTS

Adéu Txinguiz Aitmàtov.

De Txinguiz Aitmàtov vaig llegir fa temps Yamila, que em semblà, com a Louis Aragon, «la millor història d’amor del món», i El primer mestre, que em semblà la millor història iniciàtica al món de l’educació. En saber la notícia de la mort de l’escriptor kirguís, m’ha revingut la remota lectura en alemany d’aquelles obres i el desig que vaig sentir llavors, fa molts anys, de llegir-les en català traduint-les. Amb Yamila i El primer mestre vaig començar la biblioteca dels meus llibres intraduïts.
Hi ha llibres inescrits. Com els de George Steiner, que fa un llibre amb els llibres que no ha escrit, My Unwritten Books. Hi ha llibres ineditats, per sempre o temporalment. Com el de Maurici Serrahima, De Maragall a Mounier. Cartes a Joaquim Molas, que el destinatari acaba d’aconseguir d’editar, després de «més d’una temptativa per posar-lo a l’abast del públic. I que fins ara ha fracassat», i que ha durat de 1969 a 2008.
Llibres intraduïts com els de Txinguiz Aitmàtov.
Llibres inescrits com els de George Steiner.
Llibres ineditats com els de Joaquim Molas.
Però la secció més gran de la meva biblioteca frustratòria és la dels llibres illegits. La formen tres immenses piles a) dels que no he llegit, perquè ignoro que existeixen, b) dels que no he llegit perquè no tinc temps i c) dels que no llegiria en cap cas, perquè em nego a llegir-los.
Adéu Txinguiz Aitmàtov. Gràcies pels My Untranslated Books.

KABATEK A HUNOLD

Carta oberta del President de l’Associació Germano-Catalana/Deutschen Katalanistenverbandes (DKV) i de la Federació Internacional d’Associacions de Catalanística/Vereinigung der Internationalen Katalanistenverbände (FIAC) al Chief Executive Officer (CEO) d’AirBerlin, senyor Joachim Hunold, amb motiu de l’editorial del Magazin d’AirBerlin del mes de juny.

Benvolgut Senyor Hunold:
Fa uns tres anys tenia la intenció d’adreçar-li una carta en què li volia proposar que en els exitosos vols a Espanya de la companyia AirBerlin es fes ús de l’espanyol i de les altres llengües del país, pel fet que el mercat d’aquests vols no és només a Alemanya sinó també cada vegada més a Espanya ¬– com vostè sap, un gran nombre de passatgers espanyols en viatge de negocis i de turisme volen cada vegada més amb AirBerlin. Jo mateix, en vols d’AirBerlin a Espanya o en destinació a Espanya, he fet moltes vegades l’experiència d’hostesses que reaccionaven amb falta de comprensió o fins i tot amb recusació davant de passatgers espanyols que no parlaven ni alemany ni anglès. Jo li volia aconsellar, en consideració dels clients de bona voluntat, d’atendre’ls en la seva llengua sempre que sigui possible: això genera simpatia i contribueix a l’èxit. Des del seu punt de vista al capdavall també es tracta de raons estratègiques de mercat.
Aquella carta no la vaig escriure, però entretant he observat com en els vols a vegades també hi havia excepcions i com les reaccions dels viatgers espanyols que es trobaven amb hostesses que parlaven espanyol eren positives. Pensava: aquesta empresa, que s’ha posicionat tan hàbilment en el mercat, ha entès que aquí hi havia una necessitat.
Tanmateix ara llegeixo el seu editorial i em meravella que Vostè com a gestor orientat al guany pugui ser tan insensat de posar en ridícul una part dels seus clients i, així, causar a la seva pròpia empresa danys completament absurds. Les seves expressions sobre el cas són en part senzillament falses, en part són pel cap baix pròpies d’un ignorant; tota l’argumentació està basada en desconeixement de la matèria i en superficialitat, està amanida amb cinisme i arrogància i és indigna d’un empresari responsable.
En primer lloc vostè no vol acceptar que Espanya és un país multilingüe, on la diversitat de llengües va ser fortament limitada per una dictadura fins a 1975 i on avui llibertat i democràcia van unides també amb el dret de parlar lliurement les llengües abans oprimides.
En segon lloc vostè afirma que a Mallorca l’espanyol ja no és llengua oficial. No em puc creure que una cosa així no la conegui més bé, perquè no admeto que la seva companyia hagi fet en català tots els contractes que té amb Palma. Evidentment que l’espanyol és llengua oficial a Mallorca, al País Basc i a Galícia, però hi ha llengües regionals que en les seves regions tenen igualment estatut oficial. Per tant, si vostè és pregat d’usar aquestes llengües en la seva empresa –sigui en la publicitat sigui per megafonia– no li demanen pas que contribueixi a l’abolició de l’espanyol com a llengua universal sinó al reconeixement de les llengües regionals. Català, basc i gallec no estan absolutament pas en contradicció amb el fet que a l’estat espanyol també és parlat l’espanyol –també per catalans, bascs i gallecs.
En tercer lloc, i aquesta és pròpiament la part més desagradable del seu text, vostè posa en ridícul una llengua que és parlada aproximadament per vuit milions de persones, que té una gran literatura i que l’any passat la seva cultura va ser convidada d’honor de la Fira del Llibre de Frankfurt. Burlar-se del so de les paraules d’una llengua és gratuït i beneit. La platja (que vostè estrafà en “Platscha”) fa segles que es diu així i aquest és el mot normal per a Strand en català. Les persones s’identifiquen amb les seves llengües. Qui es manifesta despectivament sobre els idiomes, es manifesta despectivament sobre qui els parla.
A una carta de cortesia vostè ha reaccionat amb una bufetada d’arrogància i menyspreu. L’insto a disculpar-se davant dels seus hostes viatgers i de les persones de l’Espanya multilingüe –en bé de la seva pròpia reputació i de la de la seva empresa.

Tubinga, 5 de juny de 2008
Prof. Dr. Johannes Kabatek

DESPROPORCIÓ

Disset mil i quaranta-dos
La desproporció que assenyala l’Emili Teixidor (Presència 6-12 juny 2008) entre els quaranta-dos estudiants de filologia catalana de la Universitat de Barcelona i els disset mil aspirants al càsting de ballarins per al programa de Fama és una desproporció numèrica, com la que hi ha entre quaranta-dos ous i disset mil castanyes. La desproporció entre ous i ous o entre castanyes i castanyes és més que numèrica. És la que hi ha entre els quaranta-dos estudiants de filologia catalana i els milers d’estudiants de comunicació-periodisme.
Les prediccions que els estudis de comunicació-periodisme desbancarien els de filologia s’han complert per damunt de les expectatives. Estudiar la transmissió de què que sigui sense tenir-ne cap coneixement especial ha desplaçat l’adquisició de coneixement abans de transmissió en virtut del principi que tot és comunicable, fins i tot allò que no coneixes.
«Em vaig fer periodista perquè és una professió tot terreny que et pot portar a tot arreu, a la política, a l’empresa, a la cultura». L’últim cop que he sentit el missatge és en boca de Marc Spiegler, periodista francoamericà que han posat al davant de la fira de Basilea/Basel/Bâle, «la més important manifestació d’art contemporani del món», segons Le Monde.

DER KATALANE/DAS KATALANISCHE

Els genis de la traducció
Llegeixo al Periòdico 5.06.08 una informació sobre El celler/La bodega, el llibre de Noah Gordon, que l'editor alemany ha traduït amb el títol Der Katalane. S’hi diu que el llibre no arribarà a les llibreries fins al mes d'agost i que el club del lector de Bertelsmann el llançarà en exclusiva la primavera que ve.
No sé què dir-hi. Jo la setmana passada el vaig veure a l’aparador d’una llibreria d’Alemanya, vaig entrar-hi, n’hi havia una estiba d’exemplars i, com solen fer allà, en vaig agafar un i, arrepapat en el sofà, el vaig llegir una estona, fins a saber que no calia continuar. Com que això passava a Bielefeld i gerade a la llibreria Bertelsmann, em pregunto si era una primícia de la llibreria o més aviat la notícia del diari era inactual.
Deixem el secundari. El substancial és que un llibre amb el títol Der Katalane es difondrà, quan sigui, per l’àmbit germànic en milions de còpies, també en àudio, promocionat amb una ampolla de vi. Un geni del màrqueting aliat amb un geni de la traducció han aconseguit la genialitat del títol, que trobo, si res més no, d’un mal gust que hauria de pagar peatge.

Els genis de l'estultícia
Per reblar el dia germanísticament l’amic de Tübingen, Johannes Kabatek, Präsident des Deutschen Katalanistenverbandes (DKV) i Präsident der Federació Internacional d’Associacions de Catalanística (FIAC), m'envia dos documents. A l’un refulgeix la ignorància, l'estultícia, la prepotència i el desvergonyiment del director de la companyia aèria AirBerlin, que escriu al butlletí repartit als avions les coses més infames de tan estúpides sobre el català (das Katalanische), que el català (der Katalane) que ho llegeix sent vergonya aliena del pobre alemany que les escriu. Feia temps que no llegia en cap llengua tants despropòsits junts en tan poc espai. Quines temptacions d'escriure alguna cosa amb el títol L'alemany. Der Deutsche.
La carta de protesta que li ha enviat Kabatek, amb l’autoritat de catedràtic de la Universitat de Tubinga i de president dels catalanistes d’Alemanya, és un model de resposta civilitzada, però contundent, que haurien de conèixer els usuaris de la companyia.
Tots dos textos són antològics i haurien de circular també aquí, traduïts. Els observatoris de la llengua se n'haurien de fer ressò. Atès, però, que el catalanòfob agredeix un escrit oficial del govern de Mallorca, correspon al govern de Mallorca donar-hi resposta.
Gràcies, Johannes Kabatek.


Difon la protesta AQUÍ