KAFKA I L'ENIGMA DELS TIRANS

Algú devia haver calumniat Josef K.
La idea d’extreure frases d’un autor i publicar-les amb un breu comentari, la trobo un encert. Ho ha fet el diari alemany Frankfurter Allgemeine Zeitung al llarg de l’any 2008 per a commemorar el 125è aniversari del naixement de Franz Kafka.
La primera frase de la sèrie, que consta de setanta-dues, és aquell començament tan «kafkià» de la novel·la El Procés, de dinou mots tan coneguts com l’incipit de la Bíblia:
Jemand musste Josef K. verleumdet haben, denn ohne dass er etwas Böses getan hätte, wurde er eines Morgens verhaftet.
En dinou mots catalans fa així:
Algú devia haver calumniat Josef K., perquè sense que hagués fet cap mal, un dematí varen anar a arrestar-lo.
La frase «kafkiana» que jo extrauria per a la commemoració del naixement de Kafka és de la Carta al pare:
En tu vaig veure per primera vegada allò que d’enigmàtic tenen els tirans: la raó, la fonamenten en llur persona, no en llurs raons.
La tinc marcada, perquè quan la traduïa als anys seixanta a Tubinga, Kafka tot just començava d’alliberar-se de la gàbia on el tenien tancat amb doble forrellat. Les lectures immanents en feien un escriptor autoreferencial, sense projecció al temps que vivia. Les lectures transcendents el calumniaven, com Josef K., i l’arrestaven, perquè si no havia fet cap mal, podia fer-ne.
Trobant en el seu pare autoritari l’essència de la tirania, Kafka no sols denunciava tots els tirans, sinó que en descobria el ressort: erigir-se en raó per encobrir la desraó. La irracionalitat elevada a raó. La Carta al pare és de 1919 i els tirans d’Europa no trigarien a entrar en escena. Catalunya patiria el primer, Primo de Rivera. Després vindrien els quatre grans: Stalin, Mussolini, Hitler, Franco.

LLIBRES QUE COMENCEN D'EXISTIR

Tertulià a la ràdio

El dia abans d’estrenar-me de tertulià al programa «L’oracle», convidat per Xavier Grasset, llegeixo a Le Monde des Livres (12 de setembre 08) que a França la ràdio ha esdevingut un mitjà estratègic per als editors i que els programes de ràdio dedicats a la literatura augmenten.
La principal novetat de la rentrée de France Culture és un programa diari de vespre que durant deu minuts proposa extractes de novel·la llegits per un actor o una actriu.
Diuen que a la TV una novel·l no hi surt, si no és coneguda abans per un premi o si l’autor no és prèviament famós. La ràdio, en canvi, permet que una novel·la comenci d’existir.
Per arribar al plató televisiu els llibres han de superar barreres que no troben a la ràdio. Un llibre hi pot arribar sota el braç del tertulià o del conductor del programa.
Un programa de la TV alemanya Theatertheke consisteix en la lectura de Pròlegs i parlaments que han canviat la història. El vaig descobrir quan un lector-actor llegia davant del faristol tot el pròleg del primer diccionari alemany, començat el 1852 pels germans Grimm.
El programa «L’oracle» no és pas de llibres, però Xavier Grasset sí, que és de llibres. Jo també. Això em fa pensar que també hi poden començar d'existir llibres.

LA PRIMERA ALENADA DE TARDOR

De dins meu

L’aire ha portat la primera alenada de tardor. Ha entrat per la porta del jardí que dóna a ponent, cap als olivars i al bosc de Puntanals. Ha sorgit de la frescor de terra molla, del xerroteig d’orenetes que deuen preparar el llarg viatge sud avall, del perfum de flor marcida. La llum de la posta ha agafat un groc rosadenc. A llevant, damunt la ratlla del Quermany, s’ha alçat la lluna, blanquinosa, malaltissa, disposada a fer el ple demà o demà passat.
La primera alenada de tardor és aquí. Potser m’ha vingut de dins meu i no de fora. He acabat de llegir el relat Josefine und ich de H.M. Enzensberger. Joachim, un jove economista teòric, aparentment deseixit, típic germànic saberut autosuficient, és atrapat per la loquacitat intel·ligent d’una vella cantant d’òpera de passat presumptament gloriós en temps nazi, que viu pòstumament fora del temps (anys seixanta del segle passat), en un país que ja no existeix (República Federal d'Alemanya), amb una criada polonesa jueva, en una vella mansió en ruïna.
No sé si l’autor escriu partint del coneixement que el lector tingui de Josefina, la cantant ratolina de Kafka. O sigui, si escriu sobre escrit. Tant se val. El lector és atrapat per Enzensberger com el protagonista per la vella cantant i no pas per la loquacitat, sinó per la justesa de la seva prosa narrativa, farcida d'observacions que es converteixen en aforismes.
"Beneiteria i intel·ligència no s’exclouen pas, més aviat es complementen".
"Els hipocondríacs són gent sana que es pensa estar malalta, però dels malalts que es pensen estar sans, en direm hipercondríacs?"
"Schadenfreude (alegria que un sent pel mal, se suposa de l’altre) és un mot que no existeix en cap més llengua que en l’alemanya".
Els dicionaris solen traduir el mot per «alegria maligna». Hi ha gent que no en coneixen d'altra, d'alegria.
Em refugio en l'alegria serena que m'ha donat la lectura del relat d'Enzensberger, perquè m'ha permès de compartir la història del destí de Josefine i de la seva vella criada Fryda. En tancar el llibre, ha sigut quan m'he adonat de la primera alenada de la tardor.

QUÈ CAL HAVER LLEGIT A LA VIDA

11 de setembre.
He celebrat la Diada a Cantonigròs prenent part en el curs d’estiu del Grup d’Estudis Nacionalistes (GEN) amb Joan Triadú i Carles Duarte. Seguint el programa hem parlat de «Què cal haver llegit a la vida». Quina pregunta tan pertinent/impertinent! Ens havíem repartit la feina per gèneres, novel·la, poesia i assaig. El resultat, acumulatiu.

En Triadú ha dreçat una llista de seixanta novel·listes del segle XX. En Duarte s’ha remès als poetes que han tingut un paper en la seva pròpia poesia. Jo he presentat el possible cànon dels Deu testimonis del segle XX–Deu lliçons per al segle XXI del curs de l’IEC de l’any passat, com un «què cal haver llegit» d'assaig, si vols saber algunes coses essencials de la vida dels catalans contemporanis.
Un alumne ha preguntat si cal haver llegit Crim i càstig. I tant! Tota l’obra de Dostoievski! I Tolstoi! Llavors han sortit tots els llibres que no havíem inclòs a les nostres llistes simplement perquè no fossin tan llargues. Al capdavall és cadascú que arriba a saber què li cal haver llegit a la vida, després d’haver llegit molt i viscut molt. Ningú no ha preguntat «què cal no haver llegit a la vida?».
Jo em pregunto a vegades «què no he llegit que m’hauria canviat la vida». Quan em trobo amb un llibre que em fa lamentar no haver-lo llegit abans, quan llegia per necessitat vital, no com després, que he llegit per obligació professional d’estudiar o de fer classes. Vaig llegir llibres abans d’hora. També me’n vaig perdre molts perquè ignorava que existissin.
Oh! Si hi hagués un judici final de lectors! Un jutge suprem que separés els qui han llegit dels qui podien i no han llegit «què cal haver llegit a la vida»! Els diria:
–Vés, mal lector, a la sala de lectura eterna! Quan vas sentir la necessitat de llegir, la vas reprimir. Quan tenies l’oportunitat de llegir contes de Mercè Rodoreda o Pere Calders o Quim Monzó, poesies de Carles Riba, Salvador Espriu o Martí i Pol, assaigs de Joan Fuster o Jaume Vicens i Vives, la vas desaprofitar. Ara llegiràs eternament «La salamandra», «Súnion, t’evocaré de lluny», Estimada Marta, La pell de brau, Nosaltres els valencians, Notícia de Catalunya i tots els llibres que sabies que et calia haver llegit a la vida, per poc immortal que et sentissis.
El càstig pitjor seria per als que impedeixen de llegir els llibres que cal haver llegit a la vida, en el moment adequat i en la llengua que cal llegir-los.

Per seguir tot el curs...

EXPERIÈNCIA NOVA

Insulta, que res no en queda?

L’articlet No sóc hispanoparlant publicat el 29 d’agost al diari digital crònica.cat ha obtingut el comentari insultant d’un lector hispanoescrivent. Me n’havien advertit i em diuen que és bon senyal. Es veu que els comentaris d’aquesta mena arriben quan l’article fa diana. Un amic sosté que això no és gens espontani. Diu que hi ha una milícia blocaire, mercenària, que intervé seguint consignes.
Em costa de creure-ho i desitjo no haver-m’ho de creure mai. Per a convèncer-me’n, l’amic em remet als comentaris insultants que provoquen articles com els de Salvador Cardús. Sense cobrar –afirma– no hi hauria tanta gent que hi esmercés tant temps amb tanta insistència. La guerrilla ideològica, amb els seus comandos i les seves missions, és tan vella com el periodisme. Per això els experts consideren que el millor és cohabitar amb el fenomen i que parlar-ne no paga la pena.
Faré, doncs, un intent de passar dels grafiters catosfèrics i dels insults geni(t)als amb què empastifen les parets/pantalles. Però em sembla que no sabré passar del que no escriuen, però escriurien, si en sabessin més.

PLA/GRASS

Josep Pla i Günter Grass acarats a l'Empordà

Acarar dos escriptors, rellegir-ne passatges en alternança especular, comporta descobertes de replecs insospitats de l’un i de l’altre. Sovint, com més allunyats semblen, més possibilitats presenten d’una descoberta interessant. Llavors l’acarament en ell mateix constitueix una actuació carregada de risc, plena d’al·licients.
Per assistir a un estimulant joc especular entre dos dels més grans escriptors de l’Europa del segle XX he anat a Palafrugell a veure l’exposició Günter Grass-Josep Pla. Pels camins de l’Empordà. Només que l’acarament no hi és de simetria literària. Mentre al mirall de Pla hi fulguren els «paisatges escrits» de l’Empordà, on la bellesa literària supera sovint la bellesa natural, al mirall de Grass no s’hi projecten textos, sinó dibuixos al carbó d’alguns indrets de l’Empordà, per on va passar l’any 2004: masies, olivars, parets seques.
El contrast fa una violència gairebé insuportable. La prosa de Pla, lluminosa, virolada i sensitiva, xoca amb el traç tenebrós, monocolor, transcendentalista de Grass. Si fossin electricitats, produirien un curtcircuit. Si fossin veus, es neutralitzarien. De fet no hi ha diàleg, però tampoc no hi ha emmudiment, que és allò que ve després de l’art. Hi ha tanmateix dos monòlegs únics que val la pena d’escoltar perquè només es produeixen aquí, juxtaposats, acarats.
Un nou encert d’Anna Aguiló, directora de la Fundació Josep Pla.

SOBRE L'EXPANSIONISME LINGÜÍSTIC ESPANYOL

No sóc hispanoparlant

Traieu-me de les estadístiques de l’espanyolisme lingüístic que em compten entre els hispanoparlants. Són falses. Jo no sóc hispanoparlant. El fet de saber castellà i d’usar-lo quan convé no em fa hispanoparlant. Em fa usuari ocasional del castellà. També sé alemany, francès, italià, anglès, i uso aquestes llengües sempre que convé i fins on en sé. Si em compten entre els hispanoparlants, també han de comptar-me entre els germanoparlants, els francoparlants, els italoparlants i els angloparlants.
L’expansionisme lingüístic espanyol s’alimenta de falsedats repetides fins que adquireixen aparença de veritats científiques. Computar com a hispanoparlants els milions de persones que habitem als Païos Catalans és una falsedat estadística i lingüística, impròpia de treballs científics rigorosos, pròpia de democràcies que basen la vida política en falsedats estadístiques com aquestes.
Inflar les xifres d’hispanoparlants amb els parlants de llengües natives de les poblacions de l’Amèrica Llatina (dita també Hispanoamèrica) és una manipulació denunciada des de les instàncies més solvents. Tant se val. La mentida és com la calúmnia. No costa gens d’esbombar. Desmentir-la és difícil i eliminar-ne els efectes és impossible. Aquí ho teniu: tants milions d’hispanoparlants. Compteu-los. I, si cal, podeu computar-hi els guiris que arriben a l’Empordà dient «yo hablar español».
En cinquanta anys les estadístiques de l’expansionisme lingüístic espanyol han pujat de cent en cent milions. El primer franquisme comptava dos-cents milions d’hispanoparlants. El franquisme fraguista va apujar els milions a tres-cents. Les estadístiques actuals –de gabinet de ministeri psoïsta o pepeïsta– n’hi afegeixen cent més, quatre cents milions d’hispanoparlants.
La difusió d’estadístiques falses sobre els parlants de les llengües peninsulars constitueix una de les bases programàtiques implícites que la política lingüística espanyola projecta a escala catalana, europea i mundial. Revela la incapacitat d’acceptar que en la gàbia peninsular no sigui tothom hispanoparlant. Tan raonable que seria deixar-ne sortir els que no en són ni en volen ser! Doncs, no, la seva solució és «final»: comptar-nos tots com a hispanoparlants i esperar que ens hi tornem. Jo encara no.
(Publicat a cronica.cat)