dimarts, 2 de setembre de 2008

SOBRE L'EXPANSIONISME LINGÜÍSTIC ESPANYOL

No sóc hispanoparlant

Traieu-me de les estadístiques de l’espanyolisme lingüístic que em compten entre els hispanoparlants. Són falses. Jo no sóc hispanoparlant. El fet de saber castellà i d’usar-lo quan convé no em fa hispanoparlant. Em fa usuari ocasional del castellà. També sé alemany, francès, italià, anglès, i uso aquestes llengües sempre que convé i fins on en sé. Si em compten entre els hispanoparlants, també han de comptar-me entre els germanoparlants, els francoparlants, els italoparlants i els angloparlants.
L’expansionisme lingüístic espanyol s’alimenta de falsedats repetides fins que adquireixen aparença de veritats científiques. Computar com a hispanoparlants els milions de persones que habitem als Païos Catalans és una falsedat estadística i lingüística, impròpia de treballs científics rigorosos, pròpia de democràcies que basen la vida política en falsedats estadístiques com aquestes.
Inflar les xifres d’hispanoparlants amb els parlants de llengües natives de les poblacions de l’Amèrica Llatina (dita també Hispanoamèrica) és una manipulació denunciada des de les instàncies més solvents. Tant se val. La mentida és com la calúmnia. No costa gens d’esbombar. Desmentir-la és difícil i eliminar-ne els efectes és impossible. Aquí ho teniu: tants milions d’hispanoparlants. Compteu-los. I, si cal, podeu computar-hi els guiris que arriben a l’Empordà dient «yo hablar español».
En cinquanta anys les estadístiques de l’expansionisme lingüístic espanyol han pujat de cent en cent milions. El primer franquisme comptava dos-cents milions d’hispanoparlants. El franquisme fraguista va apujar els milions a tres-cents. Les estadístiques actuals –de gabinet de ministeri psoïsta o pepeïsta– n’hi afegeixen cent més, quatre cents milions d’hispanoparlants.
La difusió d’estadístiques falses sobre els parlants de les llengües peninsulars constitueix una de les bases programàtiques implícites que la política lingüística espanyola projecta a escala catalana, europea i mundial. Revela la incapacitat d’acceptar que en la gàbia peninsular no sigui tothom hispanoparlant. Tan raonable que seria deixar-ne sortir els que no en són ni en volen ser! Doncs, no, la seva solució és «final»: comptar-nos tots com a hispanoparlants i esperar que ens hi tornem. Jo encara no.
(Publicat a cronica.cat)