Pàgines

diumenge, 7 de setembre de 2008

PLA/GRASS

Josep Pla i Günter Grass acarats a l'Empordà
Acarar dos escriptors, rellegir-ne passatges en alternança especular, comporta descobertes de replecs insospitats de l’un i de l’altre. Sovint, com més allunyats semblen, més possibilitats presenten d’una descoberta interessant. Llavors l’acarament en ell mateix constitueix una actuació carregada de risc, plena d’al·licients.
Per assistir a un estimulant joc especular entre dos dels més grans escriptors de l’Europa del segle XX he anat a Palafrugell a veure l’exposició Günter Grass-Josep Pla. Pels camins de l’Empordà. Només que l’acarament no hi és de simetria literària. Mentre al mirall de Pla hi fulguren els «paisatges escrits» de l’Empordà, on la bellesa literària supera sovint la bellesa natural, al mirall de Grass no s’hi projecten textos, sinó dibuixos al carbó d’alguns indrets de l’Empordà, per on va passar l’any 2004: masies, olivars, parets seques.
El contrast fa una violència gairebé insuportable. La prosa de Pla, lluminosa, virolada i sensitiva, xoca amb el traç tenebrós, monocolor, transcendentalista de Grass. Si fossin electricitats, produirien un curtcircuit. Si fossin veus, es neutralitzarien. De fet no hi ha diàleg, però tampoc no hi ha emmudiment, que és allò que ve després de l’art. Hi ha tanmateix dos monòlegs únics que val la pena d’escoltar perquè només es produeixen aquí, juxtaposats, acarats.
Un nou encert d’Anna Aguiló, directora de la Fundació Josep Pla.