Per damunt de la Indústria hi ha la Bellesa
A la tripulació del veler “A. Marí” . «A favor o en contra?»
Navegàvem de Port de la Selva a cap de Creus per un mar de llegenda. Els Poemes de pedra de J. V. Foix, aglevats en el record de la mirada de Segimon Serrallonga, acumulaven bellesa sobre bellesa. Les laves petrificades dels penya-segats ens imposaven el mite de l’Incendi dels Pirineus. De sobte unes formes monstruoses van aparèixer al fons d’una cova profunda. Derelictes d’un naufragi de tramuntana, va dir algú. Algú altre, mirant-me, preguntava si no eren superbes torres d’alta tensió condemnades a convertir-se en ferralla («Doncs, què us heu fet superbes torres MAT?», El 9 Nou, 01.08.2008). Exacte, vaig dir, ferralla que algues i líquens cobriran i la mirada humana artealitzarà.
És clar, doncs, que estic en contra de la MAT si destrueix el paisatge, si malbarata l’herència que hem de traspassar a les generacions futures, si és una amenaça per a la salut i si és un negoci dels mil·lionaris i dels seus governs. Però també és clar que estic a favor de la MAT, si assegura els nostres nivells de vida, si és una infraestructura imprescindible per a la connexió energètica amb Europa, si garanteix la sostenibilitat del progrés i si estimula la solidaritat del territori. El problema, doncs, és què fer amb dues posicions enfrontades davant de magnituds que sobrepassen l’esfera individual.
Estic amb els qui diuen que el soterrament de la línia faria compatibles aquestes contradiccions, però el que és en mi, encara no conciliaria els a favor i els en contra, que se’m plantegen no només en termes econòmics, polítics, tècnics, mediambientals, sinó també en termes estètics de concòrdia pactada entre forces contràries. Quan reconeixerem la ciència i la tècnica com a font inestroncable de bellesa? Quan deixarem de pensar que la bellesa és prescindible? La bellesa del paisatge i de l’artefacte, tant com la dels sentiments i de les idees, constitueix un dels pocs components essencials de l’existència humana. Sense bellesa, la vida dels humans no és ni tan sols vida humana.
Per això no claudico davant de la capacitat destructiva de la tècnica i apel·lo a la capacitat de crear bellesa i artealitzar el paisatge. La supèrbia de les torres MAT prevaldrà inexorablement, però no supremament, perquè «el torb, l’odi i la guerra / el Canigó no el tiraran a terra; / no esbrancaran l’altívol Pirineu». El turó de Puigseslloses d’antany va ser capaç d’integrar al bell mig de la plana de Vic el dolmen, l’ermita de Sant Jordi i la desforestació de la roureda. El turó d’avui, per a sobreviure a la devastació, integra milions de caps de bestiar amb les seves granges, sitges i femers, la dessecació de les fonts, la contaminació de l’aire, l’agressió asfàltica de milions d’automòbils de l’eix transversal. Ara, crucificat pels cables d’alta tensió, el turó dels «marges i rius» i «l’ermita al cel sospesa» sobreviurà transformat per la mirada humana en la bellesa d’uns versos elegíacs o ditiràmbics, un quadre, un estudi d’impacte, una imatge fotogràfica. L’art és més fort que un paisatge moribund.
Aquest estiu la visió del viaducte de l’eix Vic-Olot sobrevolant la vall d’en Bas ha causat l’impacte contradictori esperat: sí, unirà en poc més de mitja hora Vic i Olot per Bracons, però aquell paisatge, un dels de més bellesa de Catalunya, ha caigut sacrificat al culte de la velocitat. En veure’n un reportatge fotogràfic, se m’han negat els ulls de pena, però confesso que també he sentit una fonda emoció. A desgrat meu les imatges del viaducte em descobrien la bellesa del nou paisatge de la vall d’en Bas.
Diu que preguntaven a Prometeu, que robà el foc als déus per crear la indústria, què hi ha per damunt de la indústria? I Prometeu contestava: per damunt de la indústria hi ha la bellesa.
(El 9Nou. 29.08.2008)
A la tripulació del veler “A. Marí” . «A favor o en contra?»
Navegàvem de Port de la Selva a cap de Creus per un mar de llegenda. Els Poemes de pedra de J. V. Foix, aglevats en el record de la mirada de Segimon Serrallonga, acumulaven bellesa sobre bellesa. Les laves petrificades dels penya-segats ens imposaven el mite de l’Incendi dels Pirineus. De sobte unes formes monstruoses van aparèixer al fons d’una cova profunda. Derelictes d’un naufragi de tramuntana, va dir algú. Algú altre, mirant-me, preguntava si no eren superbes torres d’alta tensió condemnades a convertir-se en ferralla («Doncs, què us heu fet superbes torres MAT?», El 9 Nou, 01.08.2008). Exacte, vaig dir, ferralla que algues i líquens cobriran i la mirada humana artealitzarà.
És clar, doncs, que estic en contra de la MAT si destrueix el paisatge, si malbarata l’herència que hem de traspassar a les generacions futures, si és una amenaça per a la salut i si és un negoci dels mil·lionaris i dels seus governs. Però també és clar que estic a favor de la MAT, si assegura els nostres nivells de vida, si és una infraestructura imprescindible per a la connexió energètica amb Europa, si garanteix la sostenibilitat del progrés i si estimula la solidaritat del territori. El problema, doncs, és què fer amb dues posicions enfrontades davant de magnituds que sobrepassen l’esfera individual.
Estic amb els qui diuen que el soterrament de la línia faria compatibles aquestes contradiccions, però el que és en mi, encara no conciliaria els a favor i els en contra, que se’m plantegen no només en termes econòmics, polítics, tècnics, mediambientals, sinó també en termes estètics de concòrdia pactada entre forces contràries. Quan reconeixerem la ciència i la tècnica com a font inestroncable de bellesa? Quan deixarem de pensar que la bellesa és prescindible? La bellesa del paisatge i de l’artefacte, tant com la dels sentiments i de les idees, constitueix un dels pocs components essencials de l’existència humana. Sense bellesa, la vida dels humans no és ni tan sols vida humana.
Per això no claudico davant de la capacitat destructiva de la tècnica i apel·lo a la capacitat de crear bellesa i artealitzar el paisatge. La supèrbia de les torres MAT prevaldrà inexorablement, però no supremament, perquè «el torb, l’odi i la guerra / el Canigó no el tiraran a terra; / no esbrancaran l’altívol Pirineu». El turó de Puigseslloses d’antany va ser capaç d’integrar al bell mig de la plana de Vic el dolmen, l’ermita de Sant Jordi i la desforestació de la roureda. El turó d’avui, per a sobreviure a la devastació, integra milions de caps de bestiar amb les seves granges, sitges i femers, la dessecació de les fonts, la contaminació de l’aire, l’agressió asfàltica de milions d’automòbils de l’eix transversal. Ara, crucificat pels cables d’alta tensió, el turó dels «marges i rius» i «l’ermita al cel sospesa» sobreviurà transformat per la mirada humana en la bellesa d’uns versos elegíacs o ditiràmbics, un quadre, un estudi d’impacte, una imatge fotogràfica. L’art és més fort que un paisatge moribund.
Aquest estiu la visió del viaducte de l’eix Vic-Olot sobrevolant la vall d’en Bas ha causat l’impacte contradictori esperat: sí, unirà en poc més de mitja hora Vic i Olot per Bracons, però aquell paisatge, un dels de més bellesa de Catalunya, ha caigut sacrificat al culte de la velocitat. En veure’n un reportatge fotogràfic, se m’han negat els ulls de pena, però confesso que també he sentit una fonda emoció. A desgrat meu les imatges del viaducte em descobrien la bellesa del nou paisatge de la vall d’en Bas.
Diu que preguntaven a Prometeu, que robà el foc als déus per crear la indústria, què hi ha per damunt de la indústria? I Prometeu contestava: per damunt de la indústria hi ha la bellesa.
