dijous, 28 d’agost de 2008

ESTIUEIG


L'estiueig protector de la crisi.
Hi ha mots que tenen data de caducitat. Agafeu «estiueig». Per a molta gent té un significat tan imprecís, tan llunyà, que no se’n senten concernits. Els antropòlegs n’han fet objecte d’estudi i es poden llegir articles sobre "L’estiueig a la comarca d’Osona" dins de projectes d’estudis del patrimoni etnològic de Catalunya.
Anar a estiuejar ha caigut en desús. Avui la gent va de vacances. Però les vacances soles, encara que siguin a l’estiu, no fan estiueig. A les vacances els falten ingredients essencials de l’estiueig. De vacancer, vacancier, en pot ser
tothom, d'estiuejant només una elite. Es pot anar de vacances sense estiuejar i es pot anar d'estiueig sense fer vacances. Aproximadament el que faig ara, que sóc pensionista i que ja no puc fer vacances, però puc estiuejar, si efectivament puc i en sé. El senyor Domingo, que era rendista i deia que no sabia què cosa era fer vacances, venia a estiuejar a Folgueroles.
M’hi ha fet pensar Xavier Bru de Sala, un altre estiuejant d'antany de Folgueroles, que fa consistir l’estiueig a eliminar les incomoditats, el risc i l’esforç (Cutura/s. La Vanguardia, 27.08.08). Trobo que entre els ingredients essencials de l’estiueig hi ha(via) la llarga durada, que comportava monotonia, tedi, avorriment, avui eliminats dels programes de vacances. Altrament l'estiueig autèntic crea(va) un món clos, aïllat a pagès, que feia sentir-se protegit de les ciutats, o sigui de la societat en crisi, o sigui de la crisi.
La villeggiatura, de Carlo Goldoni, una de les peces de més gràcia i de més bellesa del dramaturg venecià, guarda tancada com en un fragment d’ambre la malenconia irònica de l’estiueig, el seu regust crític, irrecuperable i tanmateix actualitzat cada estiu –com aquest de 2008– quan la crisi corresponent trasbalsa els aspirants a estiuejar.