De dins meuL’aire ha portat la primera alenada de tardor. Ha entrat per la porta del jardí que dóna a ponent, cap als olivars i al bosc de Puntanals. Ha sorgit de la frescor de terra molla, del xerroteig d’orenetes que deuen preparar el llarg viatge sud avall, del perfum de flor marcida. La llum de la posta ha agafat un groc rosadenc. A llevant, damunt la ratlla del Quermany, s’ha alçat la lluna, blanquinosa, malaltissa, disposada a fer el ple demà o demà passat.
La primera alenada de tardor és aquí. Potser m’ha vingut de dins meu i no de fora. He acabat de llegir el relat Josefine und ich de H.M. Enzensberger. Joachim, un jove economista teòric, aparentment deseixit, típic germànic saberut autosuficient, és atrapat per la loquacitat intel·ligent d’una vella cantant d’òpera de passat presumptament gloriós en temps nazi, que viu pòstumament fora del temps (anys seixanta del segle passat), en un país que ja no existeix (República Federal d'Alemanya), amb una criada polonesa jueva, en una vella mansió en ruïna.
No sé si l’autor escriu partint del coneixement que el lector tingui de Josefina, la cantant ratolina de Kafka. O sigui, si escriu sobre escrit. Tant se val. El lector és atrapat per Enzensberger com el protagonista per la vella cantant i no pas per la loquacitat, sinó per la justesa de la seva prosa narrativa, farcida d'observacions que es converteixen en aforismes.
"Beneiteria i intel·ligència no s’exclouen pas, més aviat es complementen".
"Els hipocondríacs són gent sana que es pensa estar malalta, però dels malalts que es pensen estar sans, en direm hipercondríacs?"
"Schadenfreude (alegria que un sent pel mal, se suposa de l’altre) és un mot que no existeix en cap més llengua que en l’alemanya".
Els dicionaris solen traduir el mot per «alegria maligna». Hi ha gent que no en coneixen d'altra, d'alegria.
Em refugio en l'alegria serena que m'ha donat la lectura del relat d'Enzensberger, perquè m'ha permès de compartir la història del destí de Josefine i de la seva vella criada Fryda. En tancar el llibre, ha sigut quan m'he adonat de la primera alenada de la tardor.
La primera alenada de tardor és aquí. Potser m’ha vingut de dins meu i no de fora. He acabat de llegir el relat Josefine und ich de H.M. Enzensberger. Joachim, un jove economista teòric, aparentment deseixit, típic germànic saberut autosuficient, és atrapat per la loquacitat intel·ligent d’una vella cantant d’òpera de passat presumptament gloriós en temps nazi, que viu pòstumament fora del temps (anys seixanta del segle passat), en un país que ja no existeix (República Federal d'Alemanya), amb una criada polonesa jueva, en una vella mansió en ruïna.
No sé si l’autor escriu partint del coneixement que el lector tingui de Josefina, la cantant ratolina de Kafka. O sigui, si escriu sobre escrit. Tant se val. El lector és atrapat per Enzensberger com el protagonista per la vella cantant i no pas per la loquacitat, sinó per la justesa de la seva prosa narrativa, farcida d'observacions que es converteixen en aforismes.
"Beneiteria i intel·ligència no s’exclouen pas, més aviat es complementen".
"Els hipocondríacs són gent sana que es pensa estar malalta, però dels malalts que es pensen estar sans, en direm hipercondríacs?"
"Schadenfreude (alegria que un sent pel mal, se suposa de l’altre) és un mot que no existeix en cap més llengua que en l’alemanya".
Els dicionaris solen traduir el mot per «alegria maligna». Hi ha gent que no en coneixen d'altra, d'alegria.
Em refugio en l'alegria serena que m'ha donat la lectura del relat d'Enzensberger, perquè m'ha permès de compartir la història del destí de Josefine i de la seva vella criada Fryda. En tancar el llibre, ha sigut quan m'he adonat de la primera alenada de la tardor.
