COM SI RES NO PASSÉS

En el Dia Internacional del Traductor, en homenatge als traductors invisibles de literatures invisibles.

Sco scha nüglia nu füss, de Rut Plouda, escriptora suïssa de llengua romantx.

Com si res no passés. I a sota hi ha el riu, el riu Inn, amb la seva aigua, i a dalt hi ha el nen, que passa corrents pel pont de fusta i es para i treu el cap per un dels finestrons. I llavors el pont es posa a poc a poc en moviment, riu avall, més i més ràpid, endut per les aigües de l’Inn cap on hi ha el gran meandre i a l’altra banda del meandre, allà, que hi ha el mar. Algú crida, el nen es gira, el pont es para, tomba i se’n torna al seu lloc. Només el riu no para de baixar aigua avall. 

Avui que és el Dia del Traductor i és l’endemà que el president Puigdemont ha anunciat que hi haurà referéndum per la Independència i que els preguntaires no deixen de preguntar Què és el que ens està passant, traduir al català el conte de Rut Plouda, escriptora suïssa de llengua romantx,  serveixi d’homenatge a tots els traductors invisibles de literatures invisibles i, alhora, un tranquil·litzant per a tots els qui no saben o no volen saber que el que passa riu avall de la Història és la Independència.

VÉS-TE'N

Serà recordat aquest xafogós estiu que tant li costa d’anar-se’n. Les pluges de setembre han estovat els camps i els tractors s’afanyen a llaurar els últims rostolls, però l’estiu no se’n va. Noies i nois tornen a l'escola, els aranyons i les figues de marge cauen de tan madurs, però l’estiu no reconeix que el seu temps ha passat.

Avança setembre, arriba l’equinocci de tardor, però el terra asfaltat encara desprèn l’ardència que desprenia el dia de la Diada, quan la gernació ens immobilitzava a la cruïlla de la Diagonal/Passeig de Sant Joan, al peu del Verdaguer cap cot, que ens mirava des de la testa de pensador que li va esculpir Borrell Nicolau.

L’estiu de 2016 serà recordat de tant com no se’n vol anar. Metàfora i metonímia d’en Rajoy, que serà recordat com el president en disfuncions d’un Estat sense funcionar a Catalunya. Que se’n vagi i s’emporti el seu Estat amb les seves funcions d'encausar polítics catalans, desencausar polítics seus corruptes i sabotejar els nostres ferrocarrils. Per què ens n'hem d'anar nosaltres? Que se’n vagi ell i s'emporti Espanya. Som al nostre país. Són ells que han d’anar-se’n.

Passat de calendari, aquest estiu de 2016, serà recordat com l’estiu de la metàfora Rajoy i la metonímia de l'Espanya que es resisteix a deixar-nos. Adéu, Espanya. Vés-te'n d'una vegada. Nosaltres ens quedem.

L'ESPERANÇA ENCARA

És sorprenent que un George Steiner parli de l’esperança com d’una «malaltia corporativa de tot professor». El professor, segons ell, a desgrat de les decepcions que li causen els estudiants malaguanyats i de la incomprensió de la societat, continua creient en la feina que fa i mantenint l’esperança que és una feina positiva, saludable, malgrat tots els malgrats. Ho escriu amb la seva brillantor habitual a Elogi de la transmissió.

L’esperança en l’educació, però, no és cap malaltia, senyor Steiner, ni que ho digui en un calembour d’estil que no fa gens de gràcia.  Al contrari, la desesperança sí que és una malura autèntica per al mestre que deixa de creure en la feina que fa. I devastadora, encomanadissa com un virus letal, si s’estén al col·lectiu d’una Escola, d’un claustre d’Universitat, d’una generació d’ensenyants.

Justament ara que comença el curs escolar, és un bon moment per a reforçar l’esperança en l’educació. Ni que sigui contra tota esperança, en veure que també la Justícia espanyola inaugura el curs amb una injusta amenaça «esperada», no esperançada, del vell mestre que espera que la lletra entrarà amb sang.

Sort que una altra coincidència reforçarà l’esperança creativa: diumenge Diada 11 de setembre, dilluns diada 12 de setembre: començament del curs per als milers de professors i d’estudiants d’aquesta generació de la Catalunya del segle XXI que va assumint la transmissió de l’esperança en la llibertat. La transmissió que mereix l’elogi.

PER REPENDRE EL CURS. Cops al pit, una boa constrictor i el senyor Marina

Bona, la notícia de la Universitat Georgetown dels Jesuïtes dels USA. Volen expiar el passat esclavista. Al·leluia! Els descendents dels esclaus venuts per la Universitat fa dos segles tindran les facilitats d’ingrés que tenen els fills dels antics alumnes. Ara, hi podran anar, això sí, pagant, sense rebaixes. Ja és molt. Fins ara ni pagant. La matrícula sola costa, però, «a l’entorn de 60.000 dòlars l’any». Res de beques. Una dotzena d’universitats dels EEUU ianquis admeten el seu passat esclavista, com ara Harvard, però cap no ha adoptat mesures expiatòries com Georgetown. Mesures expiatòries, dieu? L’informador graciós titulla «La contrició de Georgetown». Doncs, miri, el pecador, sense propòsit d’esmena o, si és el cas, sense restitució del que ha robat o/i reparació del mal que ha fet, no és perdonat per més contrició que hi posi. La seva contrició és teatre, cops al pit. Jesuïtisme. Ara, amb això de la «contrició» hem fet un guany: ja no és «contricció». Ara el corrector automàtic ja sap que s’escriu amb una sola c, «contrició». Els correctors manuals d’abans no havien pogut anar a la Universitat a aprendre llatí i no sabien que la contrició no tenia res a veure amb la constricció de la boa constrictor.

I una altra d’Universitats: el senyor Marina repeteix les cerverinades de sempre: que «no cal que tots els alumnes vagin a la universitat». I tant que no cal! Ara, el que sí que cal és que hi puguin anar tots els que s’ho mereixin. També diu que «tothom té talent», quan el que té tothom és el dret d’aplicar el talent que té i de viure’n. Hi ha talents que no interessen i hi ha qui selecciona els talents que interessen i enterra els que no. Abans en deien «administradors infidels» i eren despatxats. Ara en diuen caçatalents.