VIENA I ELS PAÏSOS ALEMANYS

Els noms que fan les coses

«El nom no fa la cosa», diem, quan no volem discutir sobre paraules. Però resulta que hi ha noms que sí, que fan coses. O, dit a l’inrevés, hi ha realitats que, sense el nom, no serien pas el que són. I n’hi ha d’altres que floten en l’aire fins que un mot les atrapa i les defineix. I encara hi ha unes altres realitats que tenen més d’un nom i són diferents segons el nom que porten.

Agafem Països Catalans. El nom el va crear i popularitzar Joan Fuster per a expressar la realitat dels territoris de llengua catalana. El gran escriptor de Sueca, autor d’un llibre que duu justament el títol Qüestió de noms, sosté que ser valencià és una manera de ser català i proposa el nom de Països Catalans en espera d’adoptar un dia el nom de Catalunya, nom que Josep Guia ja ha adoptat proposant que És molt senzill, dieu-li Catalunya.

Fa uns dies va arribar a les universitats catalanes la convocatòria d’un col·loqui internacional dedicat a debatre «El concepte de Països Catalans», concepte controvertit, diu la convocatòria, fins i tot al propi domini lingüístic. El més significatiu és que la seu del col·loqui és la Universitat de Viena, capital d’Àustria i del que fou l’imperi austrohongarès. ¿Als territoris de llengua alemanya no els escau el nom de Països Alemanys? Amb tot l’encert els convocants diuen que «Viena és potser el lloc adient per poder discutir amb més tranquil•litat al voltant del problema de la unitat i de la diversitat dels PPCC, atès que també dins l’àrea de parla alemanya trobem una dialèctica entre la unitat lingüística i la diversitat política que, de vegades, també esdevé problemàtica.» Però també ens recorden que la Constitució espanyola de l’any 1978 prohibeix «la realització institucional del concepte de Països Catalans».

A les recents eleccions a la presidència de l’Institut d’Estudis Catalans no es va voler debatre sobre el nom suposadament inadequat i confusionari d’aquesta institució que té autoritat normativa lingüística en tots els territoris de la llengua catalana. Si de fet és una «acadèmia», sostenen alguns, per què no dir-ne «Acadèmia de la Llengua Catalana»? No, repliquen uns altres. Justament Prat de la Riba va fundar-lo com a «Institut», lloc d’estudi i de recerca al servei de la llengua i de la cultura nacionals, i no pas com a «Acadèmia», lloc d’honors i de suculentes nòmines vitalícies al servei dels poders establerts. A més, aquesta acadèmia seria «real» (monàrquica, borbònica i estatal) com la Real Academia Española? I de quin país seria l’Acadèmia de la Llengua Catalana? Seria com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?

Un tercer nom/cosa. Ara que la Universitat de Vic acaba el curs onzè i emprèn la nova etapa d’estudis adaptats a les normatives europees, ara ha reaparegut el suposat conflicte entre el nom i la cosa. Com si el nom de la Universitat de Vic no respongués a la realitat territorial. Com quedem? Si el nom no fa la cosa, com diuen, deixem-hi el nom i no se’n parli més. Esperem que no calgui recordar altre cop que a Catalunya, Europa, d’ençà que existeixen, les universitats territorials porten el nom de la ciutat que les ha fundades i les acull. El nom no fa la cosa, però el debat sobre el nom de la Universitat de Vic és d’aquells que podria servir per fer-ne una altra cosa.
(Article publicat al 9 de juliol de 2009 a El Nou 9)

SISÈ SENTIT

Sigui qui sigui que escriu, rei, criat o pastor, escriure és actuar. D’acord. Però llegir també. Sigui qui sigui que llegeix, dèspota, súbdit o blogaire, llegir és acció. D’acord. Però parlar també. Siqui qui sigui que parla, telepredicador, monologuista o iutubaire, parlar és acte. D’acord. Però escoltar, sigui qui sigui que escolta, papa, prestamista o neonazi, escoltar és acció. El sisè sentit, el «seny no conegut per los antics encercadors de les coses naturals e de lurs secrets» (Llull), no és pas el que proposen Pattie Maes i Pranav Mistry (MIT). Oir, olorar, tocar, veure, gustar, llenguar: sis.











Perejaume, 2006

BREITENBACH: Mentides essencials

Aquests dies és bo de pensar que la literatura que ens fa millors que no som és la mentida essencial de la nostra causa.

Segons que diu Breyten Breytenbach, escriure és l’art d’inventar progrés, d’estirar el món cap amunt, de «ser millor que no s’és», l’art de la mentida, de veure’s més guapo, més intel·ligent i més honest que no s’és.

Voler fer creure que es respecta l’altre, que no se’l vol matar, és una mentida, però una mentida essencial! Les relacions internacionals es basen en aquest equilibri tan difícil. Abans a Sudàfrica teníem Botha de cap de l’Estat. Tant li fa que sigui racista, l’important és que es comporti com si no ho fos –dèiem nosaltres–. Perquè, qui sap si a còpia de fer veure que no ho és, no deixarà d’ésser-ho? La mentida és útil, essencial, tant en política com en literatura. Té a veure amb la capacitat d'imaginar-se d'una altra manera.

Ara, com abans, aquí mana gent que tant li fa que siguin de la torre. L’important és que es comportin com si no ho fossin. I que fem veure, nosaltres, que creiem que no ho són. Qui sap si no acabaran sortint-ne de debò.

La lliçó em ve d’un dia de no sé quin any que Ivette Vigatà i Joan Anguera van venir amb Yolande Ngo i Breiten Breitenbach a casa de Sant Feliu de Boada. Venien de Campdorà. Una visita sense mentida, però igualment essencial.

MORIR EN EURÍDICE

Em revé la vibració, el dring del «cristall romput» de la «mort en Eurídice». Emergeix dels Sonets a Orfeu, dedicats per Rilke a Vera, la dansarina morta en l’adolescència, evocada en el sonet XIII de la segona part, que rellegeixo en traducció d’Isidor Marí. Dring que ressona a la paràfrasi del sonet que vaig gosar publicar l’any 1983 al núm. 20 de la revista de poesia Reduccions, dedicat a Joan Vinyoli, amb aportacions de Segimon Serrallonga, Lluís Izquierdo, Gabriel Ferrater i Dolors Lamarca, i que ara repasso meravellat en l’edició digital de la revista. Vinyoli hi publicà els seus "Cants d’Abelone" i traduccions de Rilke, entre les quals la de la primera de les Elegies de Duino, amb aquell incipit que feia les seves delícies i les seves tortures, «Qui, doncs, si jo cridés, em sentiria d’entre els ordres / dels àngels…» i que ara rellegeixo en el calidoscopi de quatre traduccions més, de Pere Quart, Feliu Formosa, Manuel Balasch, Jaume Medina.
L’oportunitat és un valor afegit de bons llibres com el de Jaume Medina, El crepuscle de la poesia. Rainer Maria Rilke: un capítol de la Història Literària Catalana, acabat de publicar per Lleonard Muntaner, Editor. Oportunitat de doble origen. El llibre, que recull fins als límits de l’exhaustivitat la «deixa» del geni de Rilke a les lletres catalanes, ja era hora que existís i es fes disponible. L’oportunitat fonda del llibre ve del fet que el 12 de juliol, demà passat, farà cinquanta anys que morí Carles Riba, quan no vaig trobar cap dels tres amics que me’n podien aconhortar (Pous, Serrallonga, Junyent). El dring d’aquella mort en Eurídice se’m fa insistentment perceptible en la seva poesia, la més «crepuscular» del firmament de les lletres catalanes, si entens amb mi, Medina, que és auroral i vespral alhora El crepuscle de la poesia a què remet el títol del teu llibre. Auroral abans tant com després. L’íntima oscil·lació que compta i s’anul·la en el recompte.

ENTREVISTA IMPOSSIBLE

Ei! Porcel, com vas a l’altra banda? Et prova la immortalitat? El dia de la teva mort TV3 va repetir l’entrevista impossible que vares fer a Verdaguer l’any 2002, centenari de la seva mort a Vallvidrera. Quin encert fer-te sortir, aparèixer, que diuen! I quina esgarrifança! Ja l’havia vista en el seu moment, l’entrevista, i m’havia semblat una de les teves peces més brillants. No per Verdaguer, sinó per tu. Al capdavall eres tu amb el teu mite que et mesuraves amb el poeta i el seu mite. Per què no vas fer-ne més, d’entrevistes com aquella? Em sembla que t’ho vaig dir, quan em convidaves un dia a sopar a casa teva amb Joaquim Molas, per parlar-ne, i jo, no sé ben bé perquè, em vaig autodesconvocar i ens vam limitar a parlar de Le interviste impossibili d’Italo Calvino et alii, entre les quals sobresortia la de Gaudí.

El dia de la teva mort vaig saber la teva mort en veure’t a la pantalla: té, en Porcel ja és a l'altra banda que torna a entrevistar Verdaguer/Lluís Homar. Ni tan sols em vaig fregar els ulls. Te m’apareixies a l'altra banda i des de l’altra banda em feies arribar una entrevista a Verdaguer que s’anava convertint en autoentrevista. Era una peça nova que no havia vist mai. Un poeta de Folgueroles mort i viu fa més de cent anys era un escriptor d’Andratx que se’m projectava viu quan faci cent anys que serà mort. Eres Porcel/Verdaguer? Porcel fent de Verdaguer o Verdaguer fent de Porcel? Feies de tu mateix. Eres Verdaguer i eres Porcel en un sol personatge. Homar era la màscara d’aquell. Tu, la màscara de tu mateix. Tot el dramatisme dialògic que l’any 2002 jo no hi havia apreciat es va vessar a raig el dia de la teva mort en aquelles rèpliques impossibles entre el Verdaguer de la teva porcelització i el Porcel de la teva verdaguerització. La pantalla «líquida» em va liquar i vaig deixar arrossegar-me pel corrent de la teva aigua oceànica.

Em penso saber per què vares fer aquesta entrevista impossible. En realitat és una autoentrevista. Tota la teva obra és un inacabable autoentrevistar-te tu mateix sense aconseguir mai ni la pregunta definitiva ni la resposta definitiva. Ni vivint tants anys com volies viure no hauries fet sinó preguntar-te el mateix i respondre't el mateix.

Pel que fa a les coses d’aquí, a la regió cisteveica, què et podria dir que no sàpigues: morta la cuca, mort el verí. La immortalitat et protegeix de l’enveja i espero que et protegirà de la caducitat que els envejosos t’han predit i no pararan d’atiar. Com sigui que ho portis, entrevista’t i entrevista’ns. No hi ha pas posteritat millor.

Goso esperar que me’n diguis alguna cosa.

LA DISTINCIÓ

Proverbi
Pregunta l’un: què ve després?
L’altre pregunta simplement: està bé?
I així es distingeixen
el lliure de l’esclau.

La interpretació establerta d’aquest proverbi de Theodor Strom atribueix a l’esclau l’interès pel després i a l’home lliure la preocupació per la rectitud. N’existeix una rèplica que fa:

Pregunta l’un: qui és el lliure i qui l’esclau?
Pregunta l’altre: cal distingir?
I així s’uneixen
qui no ho entén amb qui ho entén al revés.