divendres, 24 de juliol de 2009

VIENA I ELS PAÏSOS ALEMANYS

Els noms que fan les coses
«El nom no fa la cosa», diem, quan no volem discutir sobre paraules. Però resulta que hi ha noms que sí, que fan coses. O, dit a l’inrevés, hi ha realitats que, sense el nom, no serien pas el que són. I n’hi ha d’altres que floten en l’aire fins que un mot les atrapa i les defineix. I encara hi ha unes altres realitats que tenen més d’un nom i són diferents segons el nom que porten.

Agafem Països Catalans. El nom el va crear i popularitzar Joan Fuster per a expressar la realitat dels territoris de llengua catalana. El gran escriptor de Sueca, autor d’un llibre que duu justament el títol Qüestió de noms, sosté que ser valencià és una manera de ser català i proposa el nom de Països Catalans en espera d’adoptar un dia el nom de Catalunya, nom que Josep Guia ja ha adoptat proposant que És molt senzill, dieu-li Catalunya.

Fa uns dies va arribar a les universitats catalanes la convocatòria d’un col·loqui internacional dedicat a debatre «El concepte de Països Catalans», concepte controvertit, diu la convocatòria, fins i tot al propi domini lingüístic. El més significatiu és que la seu del col·loqui és la Universitat de Viena, capital d’Àustria i del que fou l’imperi austrohongarès. ¿Als territoris de llengua alemanya no els escau el nom de Països Alemanys? Amb tot l’encert els convocants diuen que «Viena és potser el lloc adient per poder discutir amb més tranquil•litat al voltant del problema de la unitat i de la diversitat dels PPCC, atès que també dins l’àrea de parla alemanya trobem una dialèctica entre la unitat lingüística i la diversitat política que, de vegades, també esdevé problemàtica.» Però també ens recorden que la Constitució espanyola de l’any 1978 prohibeix «la realització institucional del concepte de Països Catalans».

A les recents eleccions a la presidència de l’Institut d’Estudis Catalans no es va voler debatre sobre el nom suposadament inadequat i confusionari d’aquesta institució que té autoritat normativa lingüística en tots els territoris de la llengua catalana. Si de fet és una «acadèmia», sostenen alguns, per què no dir-ne «Acadèmia de la Llengua Catalana»? No, repliquen uns altres. Justament Prat de la Riba va fundar-lo com a «Institut», lloc d’estudi i de recerca al servei de la llengua i de la cultura nacionals, i no pas com a «Acadèmia», lloc d’honors i de suculentes nòmines vitalícies al servei dels poders establerts. A més, aquesta acadèmia seria «real» (monàrquica, borbònica i estatal) com la Real Academia Española? I de quin país seria l’Acadèmia de la Llengua Catalana? Seria com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?

Un tercer nom/cosa. Ara que la Universitat de Vic acaba el curs onzè i emprèn la nova etapa d’estudis adaptats a les normatives europees, ara ha reaparegut el suposat conflicte entre el nom i la cosa. Com si el nom de la Universitat de Vic no respongués a la realitat territorial. Com quedem? Si el nom no fa la cosa, com diuen, deixem-hi el nom i no se’n parli més. Esperem que no calgui recordar altre cop que a Catalunya, Europa, d’ençà que existeixen, les universitats territorials porten el nom de la ciutat que les ha fundades i les acull. El nom no fa la cosa, però el debat sobre el nom de la Universitat de Vic és d’aquells que podria servir per fer-ne una altra cosa.
(Article publicat al 9 de juliol de 2009 a El Nou 9)