dissabte, 1 d’agost de 2009

LA SUBTIL (IN)FLUÈNCIA









Vés a saber per on passa la subtil fluència que recorre textos tan distants.
Agafa’n dos com aquests, el sonet “Morir en Eurídice” de Rilke i la poesia “Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos” de Catul.
L’un i l’altre proposen esborrar els comptes del amants. Tan obvi és saber perquè?

Rilke, Sonets a Orfeu, XIII (II)
zähle dich jubeln hinzu und vernichte die Zalhl. /… afegeix-te jubilós al compte i esborra’n la xifra.

Catul, Poesies, 5, 7-13
Fes-me mil besades, després cent,
després mil més, després altra vegada cent,
després altres mil encara, després cent;
després, quan haurem arribat a molts milers,
n’embullarem el compte perquè no el sapiguem
o perquè cap envejós no ens pugui ullprendre
quan sàpiga que han estat tants els besos.


Què n'han de fer els déus ni els humans de l'amor incommensurable?
Què n'han de fer els saberuts de les incomptables (in)fluències dels autors?

Altrament per què no "envejar" i no pas "ullprendre" per "invidere"?