GOSAR TRADUIR ELS CLÀSSICS

Dijous passat vàrem començar el curs Gosar traduir els clàssics. Si tota traducció és una gosadia en la mesura que entra en la interioritat inviolable d’un autor, la traducció dels clàssics demana un plus d’agosarament, per no dir de temeritat, davant l’excel·lència de les seves obres i la pila de noves traduccions i d'erudició incessant que generen. Els estudiants han d’aprendre això, que traduir segons quins autors, si no és «gosar traduir», val més no fer-ho.
Endevinen per on va el títol que he posat al curs. Els dic que justament de la necessitat de dissuadir de traduir els clàssics justament els traductors que es veuen amb cor de traduir-los sense sentir-ne la grandesa imponent. A vegades la traducció, com la ignorància, és atrevida. Una altra cosa és traduir-los per llegir-los i llegir els seus traductors, que és el que farem.
Val a dir que el curs no podia néixer sota millor signe: la col·lecció dels 50 Clàssics de la Bernat Metge també ha nascut en el trànsit d’Aquari a Peixos d’aquest 2009. N’hem repassat els cinc primers volums i ens hem aturat als d’Aurea Dicta i de Sòfocles, Les dones de Traquis i Antígona. Ens esperen Plató amb Sòcrates.
També és un bon senyal per al curs que comencem que Josep Pla, fa noranta anys, se les hagués amb la traducció. El 27 de febrer de 1919 anota: Tradueixo Renard. Cada dia més difícil [...]

EL TERCER NOM

Maragall, Carner, Rodoreda i…

Es poden omplir els tres punts suspensius de Jaume Subirana a Flux amb tres noms més. Els dos primers són de consens, estrictament canònics i de commemoració obituària assegurada: Carles Riba, que morí farà cinquanta anys el 12 de juliol de 1959 i Maria Àngels Anglada, que en farà deu el 23 d’abril de 1999.
El tercer nom és provocador, Francesc Ferrer i Guàrdia, que el 13 d’octubre vinent farà cent anys que morí afusellat a Montjuïc després d’una condemna sense proves en el context de la repressió de la Setmana Tràgica. Considerat a Europa un màrtir de la fe en l’escola laica, deurà tenir recordatoris necrològics institucionals i extrainstitucionals, però aquí continuarà essent un dels apòcrifs més resistents a ingressar al cànon de la nostra bíblia. Fins i tot ara que escriptors en castellà i de prosa ben prosaica com Jaume Balmes són admesos als diccionaris de la literatura catalana, ni que sigui amb caràcter deuterocanònic.
De Ferrer i Guàrdia s’imposa llegir l’obra pòstuma L’Escola Moderna, que la col·lecció de “Textos Pedagògics” universals d’Eumo Editorial va incorporar en edició rigorosament preparada per Pere Solà i Gussinyer, en un intent de donar al creador de la pedagogia llibertària un lloc patrimonial entre els pensadors catalans.

MÉS FILLS LITERARIS DE DARWIN

Dídac i Alba

A Darwin també li va donar fills literaris Manuel de Pedrolo a Mecanoscrit del segon origen, una de les novel·les en català més llegides, passada a una sèrie televisiva de TV3 i ara en vies de passar a un llargmetratge de Bigas Luna amb el títol Segon origen. Com és sabut, els protagonistes són una noia blanca, l’Alba, i un nen negre, el Dídac, que després de sobreviure a la desaparició de la humanitat, es converteixen en pares de la nova humanitat i en l’Adam i l’Eva del segon origen.
Més enllà de l’oportunisme de relacionar la novel·la de Pedrolo amb el moment actual, on «ve un president negre a salvar la humanitat», en referència al president dels EUA, Barak Obama, el ganxo del Mecanoscrit del segon origen és que tot explorant la relació entre els dos joves, planteja la recreació del món, com a utopia, on tot racisme i tot creacionisme són superats.
Darwin, doncs, hi ensenya la cua. La novel·la de Pedrolo es publicà el 1974, un any abans de la mort de Franco, quan la censura d’idees encara s’abraonava sobre les obres de Pedrolo. Tanmateix va aconseguir d’introduir a Mecanoscrit del segon origen la idea del multiracisme original i del retorn als orígens de la humanitat per la via del nen negre Adam/Dídac i de l’adolescent blanca Eva/Alba, els quals tenen un nen, Mar, el qual, mort Adam, engendra fills amb la pròpia mare Eva per començar de nou amb un «projecte més intel·ligent».
Darwin era, d’una banda, un dels pensadors perseguits per l’Església perquè deien –diuen– que negava Déu com a Creador de totes les espècies. De l’altra banda, però, feien de la selecció natural, pervertida pel racisme nazi, un argument que justificava no només la infame història de l’extermini colonial de les poblacions d’Amèrica i del dels jueus d'Europa en ple segle XX, sinó les polítiques sempre renovables de sotmetiment de les llengües i les cultures diferents, condemnades al capdavall a sucumbir enfront de la més forta, la seva.
Com Michael Ende amb En Jim Botó apuntava l’any 1960 a reciclar la seva generació de les perversions nazis de Darwin, Manuel de Pedrolo amb el Mecanoscrit del segon origen intentava donar a la seva, amorrada encara l’any 1974 al piló del franquisme, l’esperança de tornar a començar.
Tant Pedrolo com Ende escrivien per a adults.

DARWIN I LA LITERATURA

I, doncs, on són els fills literaris de Darwin?

L’aparador mediàtic dóna per parlar dels deu fills que va tenir amb la seva cosina Emma i dels més de trenta fills bibliogràfics, amb l’hereu al centre, L’origen de les espècies. Dels centenars i milers de fills literaris de Darwin a penes no en parla ningú. D’Arthur Conan Doyle amb el seu Món perdut o Franz Kafka amb el seu Gregor Samsa de La Metamorfosi fins a La salamandra o La meva Cristina, de Mercè Rodoreda. Passant per la ingent narrativa escrita o fílmica inspirada en les concepcions del naturalista anglès, que tenia estudis de –valgui la pausa– teologia i val com un dels millors escriptors del segle XIX, model de prosa d’assaig. Quina sort començar d'aprendre anglès traduint el pròleg de On the Origin of Species by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life! Me la va donar Salvador Reguant, geòleg, el primer científic que vaig conèixer, amic de tants anys, ara que n'ha fet vuitanta.

Dels fills literaris de Darwin n’hi ha d’especialment estimats dels milions de lectores i lectors que han tingut la sort de trobar-los. Com ara En Jim Botó de Michael Ende. L’escriptor alemany va treure el personatge del dietari de Darwin a bord del Beagle, on també viatjava un noi «indígena», de color, que li deien Jemmy Button, arribat a Anglaterra d’una expedició anterior i que després de dos anys a l'illa el tornaven als orígens.
Un company de viatge el descrivia així: Jemmy Button era estimat de tothom, però era igualment apassionat; l'expressió del seu rostre mostrava a l'acte l'amabilitat del seu cor. Era alegre, reia molt i es mostrava visiblement compassiu amb els qui patien. El company de viatge era Darwin.

Amb En Jim Botó i en Lluc el maquinista Ende va voler alliberar Darwin i la seva teoria de l’evolució de les espècies, la selecció natural i la lluita per la vida, dels disbarats pseudocientífics, maliciosament basats en Darwin, amb què ell, Ende, i tota la seva generació d’alemanys, havien estat endoctrinats a les escoles i a les universitats del III Reich. El darwinisme com a fonament científic de l’extermini dels dèbils, de la selecció natural de les races i el triomf de la més forta, l’ària. Ende recicla la teoria científica darwiniana i ensenya als alemanys que han estat enganyats per una gegantina impostura. En Jim Botó n'és l'heroi.

ESTANY I ARBRES

A l’amic de l’Estany de Boada. Carta oberta (29 de gener)

El vostre silenci després del post de fa un any, dedicat a l’Estany de Boada, m’havia fet pensar que no us convenia que se’n parlés gaire. Prous entrebancs havíeu tingut. M’ho confirmaven els tamarius abatuts. Quan el dia d’Any Nou passat vaig anar a visitar-lo per a desitjar-li millor any 2009, em vaig reprimir les ganes d’expressar-vos solidàriament la tristesa que em fa veure assetjat l’estany de les Closes Fondes de Boada.
Ara m’escriviu i us disculpeu perquè el post us va passar per alt. No hi fa res. Reprenc amb il·lusió el contacte, perquè efectivament vaig veure la destrossa dels tamarius que encerclaven l’estany pel cantó de llevant, perpretada el setembre passat sense cap utilitat ni cap objectiu visibles que no sigui destruir per destruir.
També segueixo, encara que de lluny, les trafiques del Parc Natural del Baix Ter de què em parleu. La insaciable voracitat del monstre immobiliari és escruixidora. Qui sap si la crisi farà de Sant Jordi!
Del que ja no ens lliurarà cap sant ni cap crisi és de l’arboricidi de la Muntanya Seca. Si heu vist com ha quedat el bosc entre Sant Feliu de Boada, Pentaleu i Torrent, després de la neteja arbòrica de l’any passat, us preguntareu amb mi si no hi han cavalcat els cavalls d’Àtila, perquè després les llevantades acabin la feina abatent els pins supervivents de l’extermini de la serra mecànica. I pensar que l’arboricidi compta amb l’entusiasme dels de dalt, dels de baix i dels del costat, amb tots els seus Serveis Forestals i amb tots els informes científics favorables: diuen que els informants diuen que la regeneració del bosc comença per aquí, per la seva destrucció. També m’havia d’esbravar. Reitero, amic meu, el goig de reprendre el contacte i rebré amb interès les vostres notícies.
Mentrestant continuaré anant a escoltar els silencis de l’estany i el bosc. Són tan forts que ofeguen les cridòries dels defensors d’aquesta terra que maten perquè l’estimen, però que els desprecia.