El vostre silenci després del post de fa un any, dedicat a l’Estany de Boada, m’havia fet pensar que no us convenia que se’n parlés gaire. Prous entrebancs havíeu tingut. M’ho confirmaven els tamarius abatuts. Quan el dia d’Any Nou passat vaig anar a visitar-lo per a desitjar-li millor any 2009, em vaig reprimir les ganes d’expressar-vos solidàriament la tristesa que em fa veure assetjat l’estany de les Closes Fondes de Boada.Ara m’escriviu i us disculpeu perquè el post us va passar per alt. No hi fa res. Reprenc amb il·lusió el contacte, perquè efectivament vaig veure la destrossa dels tamarius que encerclaven l’estany pel cantó de llevant, perpretada el setembre passat sense cap utilitat ni cap objectiu visibles que no sigui destruir per destruir.
També segueixo, encara que de lluny, les trafiques del Parc Natural del Baix Ter de què em parleu. La insaciable voracitat del monstre immobiliari és escruixidora. Qui sap si la crisi farà de Sant Jordi!
Del que ja no ens lliurarà cap sant ni cap crisi és de l’arboricidi de la Muntanya Seca. Si heu vist com ha quedat el bosc entre Sant Feliu de Boada, Pentaleu i Torrent, després de la neteja arbòrica de l’any passat, us preguntareu amb mi si no hi han cavalcat els cavalls d’Àtila, perquè després les llevantades acabin la feina abatent els pins supervivents de l’extermini de la serra mecànica. I pensar que l’arboricidi compta amb l’entusiasme dels de dalt, dels de baix i dels del costat, amb tots els seus Serveis Forestals i amb tots els informes científics favorables: diuen que els informants diuen que la regeneració del bosc comença per aquí, per la seva destrucció. També m’havia d’esbravar. Reitero, amic meu, el goig de reprendre el contacte i rebré amb interès les vostres notícies.
Mentrestant continuaré anant a escoltar els silencis de l’estany i el bosc. Són tan forts que ofeguen les cridòries dels defensors d’aquesta terra que maten perquè l’estimen, però que els desprecia.
