divendres, 4 de gener de 2008

PAISATGISME A L'ESTANY











L'estany i el seu príncep

Amb l’arribada del 2008 les ganes de reprendre, de tornar-hi, m'han crescut inesperadament pel cantó d’una sorprenent descoberta. He conegut un home jove, un noi, que té un estany. Sí, sí, té un estany de veritat. Petitó, més aviat és un estanyol, però tanmateix té tot el que ha de tenir un estany. Fa unes dues hectàrees, l’aigua arriba a un metre i mig de fondària, té dues illetes, un entorn de canyís, una ufanosa vegetació de ribera i el que és l’essencial d’un estany, aus, ocells, rèptils, peixos, selvatgines. Avifauna. Per això són els estanys de veritat. No és una meravella? I una segona meravella és anar a l’estany el dia d’acabar el 2007, trobar-hi un home jove, un noi, equipat amb aparells de fotografia, que es presenta i et diu: «l’estany és meu. Volia un estany i em vaig fer aquest. El vaig comprar en estat d’extinció entre el secà i l’aiguamoll, el vaig enfondir, restaurar, replantar i ara ja és un estany de debò.»
Jo sabia que en els contes hi surten nois que tenen un planeta o un asteroide i que, quan hi arriba un aviador, li demanen que li dibuixi un xai. Però no sabia que hi ha nois que tenen un estany o, segons com us ho mireu, estanys que tenen un noi. Jo, l’estany ja el coneixia, és clar. Aquell dia, tornant de Pals per l’Estany Marisc i can Bac, passava a veure’l com acostumo a fer de tant en tant. Allà m’hi esperava la sort de fer la coneixença del noi de l’estany, del seu descobridor, en definitva del seu creador, que és un enginyer mediambiental i paisatgista de Girona. Me’l va ensenyar com qui ensenya la cosa més estimada de la vida, perquè es veu que de petit ja somiava tenir un estany, estudiar ornitologia i tot això de l’avifauna i fer país fent paisatge com qui el pinta en una tela de cavallet.
Avui l’enginyer i paisatgista m’ha enviat un correu amb la presentació del seu estany il·lustrada amb fotografies, que és una nova petita meravella. Després de demanar permís per explicar «una bonica història d’un petit paradís al cor de l’Empordà», comença:
–L’any 1991 vaig decidir comprar una de le cubetes de l’antic estany de Boada, al municipi de Palau-sator (Baix Empordà) i convertir-la en un estany–.
Així, amb aquesta naturalitat lacònica, continua la presentació del procés de recuperació de l’estany. Sense amagar les dificultats naturals –comprensibles– i municipals –incomprensibles– que va haver de superar fins que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya li va donar la raó: tenia tot el dret de fer-hi el seu estany i engrandir un bocí la superfície humida de l'Empordà petit.
–I aquí el teniu– comenta al peu d’una imatge. –Ben ufanós en arribar la primavera del 2005, amb una bona part de la superfície dominada per les aigües lliures i un cinyell de vegetació palustre que permet que la fauna s’hi arreceri–.
En tinc un goig fondo de saber que l’estany de Boada, a les Closes Fondes, que tant estimava, ara me l’estimaré més, perquè se m’ha personalitzat en la història del seu creador, del príncep paisatgista que planta el somni de la seva vida en un estany del paisatge de l'entorn.