Comencem bé. L’any nou m’ha fet venir ganes de tornar-hi, per dir-ho d’alguna manera. Les sento pujar d’endins. Sota la retòrica banal de les dotze campanades alguna cosa deu haver-hi de molt fondo en el cap d’any. Deu ser que el cicle de la natura encara fa rodar les societats organitzades segons el calendari, amb els individus que hi estem atrapats. Abans eren les feines del camp que marcaven el ritme, ara són els grans magatzems.
Pel que fa a les meves ganes de tornar-hi, potser no m’han vingut només de l’ancestre. També hi ha contribuït el llibre El (des)crèdit de la cultura. Llegint-lo aquests dies m’han revingut estímuls per continuar fent d’intel·lectual culturalista, de treballador de la cultura que s’havia dit en un temps. Al capdavall és el que he fet tota la vida.
Hi ha libres que són interessants o informatius o distrets. D’estimulants no n’hi ha gaires. Aquest ho és. És un llibre col·lectiu que, desconjuntat i tot ¬–com no podia ser altrament– i potser gràcies també al desconjuntament, planteja qüestions essencials, noves i urgents sobre una quaestio disputata tan vella com anar a peu, la cultura.
A qui se li acut parlar de cultura a les nostres alçades post de tot, més postculturals que mai després del fòrum de les cultures. Cultura? Això tan horrible que a vegades fa treure la pistola, o tan soporífer que fa venir una son eterna, o tan pretensiós que fa tancar els llibres. Doncs, sí, se’ls ha acudit a una gent a qui la cultura fa pensar, discutir, investigar, escriure i, a més, editar en llibre el que pensen, discuteixen, investiguen escriuen. La cultura agafada com un tot i vinga, som-hi, comencem per les definicions i a veure on arribem. Fent tempteigs, però sense pors. Citant autoritats, però sense reprimir-se. Aventurant idees, però sense esbojarrar-se. Assajant, vaja, que vol dir provant de dir el que encara no s’ha dit o no s’ha dit de la manera que ho puc dir només jo.
Aquesta és la clau del llibre sobre El (des)crèdit de la cultura, escrit sobre muntanyes de crèdit, que m’empeny a emprendre un altre any amb més ganes. Resulta que no és una novetat de llibreria, però tant li fa, per mi és nou d’idees. Fins i tot d’idees d’alguns dels autors que em pensava que ja me’ls sabia. Són Fina Birulés, Joan Borja i Sanz, Salvador Cardús, Carles Llinàs i Puente, Josep Murgades, Oriol Pérez Treviño, Bernat Puigtobella, Magí Sunyer, Eulàlia Vintró. L’han coordinat Trinitat Gilbert i Albert Mestres per a inaugurar –era el 2005– la col·lecció «Argumenta» de les Edicions El cep i la Nansa de Vilanova i la Geltrú. No assenyalo cap nom sinó tots. Ho podria fer, però m’interessa més el conjunt, el resultat final, que és fruit tant dels assaigs que m’agraden més com dels que no m’agraden tant. Hi endevino una solidaritat que no sabria dir d’on els ve, però que no podria tampoc negar. Les preguntes que et fas llegint qualsevol dels assaigs sobre El (des)crèdit de la cultura salten de l’un a l’altre, són preguntes de preguntes fetes a unes altres preguntes. Per això m’ha agradat. És un llibre dels que obre més interrogants que no en respon. Això, fer preguntes costa més que respondre-les.
Una pregunta de les bones, si no té resposta, no passa res. Val més una pregunta sense resposta que una resposta dolenta. Val més un llibre que et compliqui les coses que no un llibre d’autocomplaença que et digui el que ja saps i et faci sentir genial perquè «ja ho deia jo».
Llegiré els altres llibres de la col·lecció «Argumenta». Ja havia llegit el núm. 5, Mutacions d’una crisi. Mirada crítica a l’edició catalana (1975-2005), que ara també redescobreixo per allò de la solidaritat, no entre els assaigs d’un volum sinó entre els volums d’assaig de la col·lecció. Ara també em fan set els altres volums, el 2, el 3 i el 4.
Pel que fa a les meves ganes de tornar-hi, potser no m’han vingut només de l’ancestre. També hi ha contribuït el llibre El (des)crèdit de la cultura. Llegint-lo aquests dies m’han revingut estímuls per continuar fent d’intel·lectual culturalista, de treballador de la cultura que s’havia dit en un temps. Al capdavall és el que he fet tota la vida.
Hi ha libres que són interessants o informatius o distrets. D’estimulants no n’hi ha gaires. Aquest ho és. És un llibre col·lectiu que, desconjuntat i tot ¬–com no podia ser altrament– i potser gràcies també al desconjuntament, planteja qüestions essencials, noves i urgents sobre una quaestio disputata tan vella com anar a peu, la cultura.
A qui se li acut parlar de cultura a les nostres alçades post de tot, més postculturals que mai després del fòrum de les cultures. Cultura? Això tan horrible que a vegades fa treure la pistola, o tan soporífer que fa venir una son eterna, o tan pretensiós que fa tancar els llibres. Doncs, sí, se’ls ha acudit a una gent a qui la cultura fa pensar, discutir, investigar, escriure i, a més, editar en llibre el que pensen, discuteixen, investiguen escriuen. La cultura agafada com un tot i vinga, som-hi, comencem per les definicions i a veure on arribem. Fent tempteigs, però sense pors. Citant autoritats, però sense reprimir-se. Aventurant idees, però sense esbojarrar-se. Assajant, vaja, que vol dir provant de dir el que encara no s’ha dit o no s’ha dit de la manera que ho puc dir només jo.
Aquesta és la clau del llibre sobre El (des)crèdit de la cultura, escrit sobre muntanyes de crèdit, que m’empeny a emprendre un altre any amb més ganes. Resulta que no és una novetat de llibreria, però tant li fa, per mi és nou d’idees. Fins i tot d’idees d’alguns dels autors que em pensava que ja me’ls sabia. Són Fina Birulés, Joan Borja i Sanz, Salvador Cardús, Carles Llinàs i Puente, Josep Murgades, Oriol Pérez Treviño, Bernat Puigtobella, Magí Sunyer, Eulàlia Vintró. L’han coordinat Trinitat Gilbert i Albert Mestres per a inaugurar –era el 2005– la col·lecció «Argumenta» de les Edicions El cep i la Nansa de Vilanova i la Geltrú. No assenyalo cap nom sinó tots. Ho podria fer, però m’interessa més el conjunt, el resultat final, que és fruit tant dels assaigs que m’agraden més com dels que no m’agraden tant. Hi endevino una solidaritat que no sabria dir d’on els ve, però que no podria tampoc negar. Les preguntes que et fas llegint qualsevol dels assaigs sobre El (des)crèdit de la cultura salten de l’un a l’altre, són preguntes de preguntes fetes a unes altres preguntes. Per això m’ha agradat. És un llibre dels que obre més interrogants que no en respon. Això, fer preguntes costa més que respondre-les.
Una pregunta de les bones, si no té resposta, no passa res. Val més una pregunta sense resposta que una resposta dolenta. Val més un llibre que et compliqui les coses que no un llibre d’autocomplaença que et digui el que ja saps i et faci sentir genial perquè «ja ho deia jo».
Llegiré els altres llibres de la col·lecció «Argumenta». Ja havia llegit el núm. 5, Mutacions d’una crisi. Mirada crítica a l’edició catalana (1975-2005), que ara també redescobreixo per allò de la solidaritat, no entre els assaigs d’un volum sinó entre els volums d’assaig de la col·lecció. Ara també em fan set els altres volums, el 2, el 3 i el 4.
