Dijous passat vàrem començar el curs Gosar traduir els clàssics. Si tota traducció és una gosadia en la mesura que entra en la interioritat inviolable d’un autor, la traducció dels clàssics demana un plus d’agosarament, per no dir de temeritat, davant l’excel·lència de les seves obres i la pila de noves traduccions i d'erudició incessant que generen. Els estudiants han d’aprendre això, que traduir segons quins autors, si no és «gosar traduir», val més no fer-ho.Endevinen per on va el títol que he posat al curs. Els dic que justament de la necessitat de dissuadir de traduir els clàssics justament els traductors que es veuen amb cor de traduir-los sense sentir-ne la grandesa imponent. A vegades la traducció, com la ignorància, és atrevida. Una altra cosa és traduir-los per llegir-los i llegir els seus traductors, que és el que farem.
Val a dir que el curs no podia néixer sota millor signe: la col·lecció dels 50 Clàssics de la Bernat Metge també ha nascut en el trànsit d’Aquari a Peixos d’aquest 2009. N’hem repassat els cinc primers volums i ens hem aturat als d’Aurea Dicta i de Sòfocles, Les dones de Traquis i Antígona. Ens esperen Plató amb Sòcrates.
També és un bon senyal per al curs que comencem que Josep Pla, fa noranta anys, se les hagués amb la traducció. El 27 de febrer de 1919 anota: Tradueixo Renard. Cada dia més difícil [...]
