CARRERS DE FRONTERA

Joan Triadú en un iutube de l’Avui

En una taula rodona a la Virreina a propòsit de l’operació Carrers de Frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana, tan ben portada per Arnau Pons i Simona Skrabec, els participants Cecilia Dreymüller, Ramon Farrés i Jordi Puntí estableixen comparacions d'ordre divers entre les literatures en alemany i en català.
Arribat el col·loqui, proposo comparar també la crítica literària divulgativa, o militant, que diuen i, per engegar, aventuro dos noms, Joan Triadú -87 anys– i Marcel Reich-Ranicki –88–, dues velles glòries de la crítica creadora d’opinió entre compradors-lectors de llibres. L’un, sortit de la guerra d’ocupació i del ghetto de Varsòvia en el nazisme. L’altre, de la guerra d’ocupació de Barcelona per l’exèrcit franquista. Sense càtedra universitària ni teories crítiques, tots dos han imposat durant anys el seu gust, el seu criteri intuïtiu, més enllà dels simples ressenyadors de gasetilla i més ençà dels crítics sofisticats.
La reacció de Dreymüller és d’«ai uix!». Ves quins noms de retreure. Ens en podem passar. Fa anys que Reich-Ranicki està acabat i cap falta que ens fa cap successor. Un assistent recalca que a en Triadú li publiquen crítiques per consideració de l'antiguitat.
No entenen la proposta de comparar i no pas (des)qualificar el fenomen de la crítica creadora d’opinió literària en el públic lector/comprador.
He tornat a veure el video de Reich-Ranicki de visita al Centre de Reciclatge de Frankfurt. Enmig de muntanyes de televisors de desguàs el crític obre el diari sense necessitat de repetir el que va dir i tothom sap que va dir: «La programció de TV és idiota». La campanya de lectura mostra un diari obert: «Darrera hi ha algú amb el cap ben moblat».
Quan veurem Joan Triadú entre pantalles de desguàs del "Centre Català de Reciclatge" obrint el diari Avui? O abans hi veurem algú (qui?) obrint La Vanguardia o El País? O algú davant la TV i damunt de diaris rebregats exaltant la superioritat de mirar sobre llegir?
La lectura o creació d'opinió sobre autors i llibres passa per les maquinàries ideològiques de creació de mercat.

SEGLE D'OR I VENEDORS DE FUTUR

Joan Triadú: Memòries d'un segle d'or.

Coneixeu venedors de futur? Surten quan les coses van maldades i algú pregunta d’on ve el mal. Quan el present es qüestiona i algú demana: «senyors, això qui ho paga»? Llavors, indefectiblement, surt el venedor de futur: –Mira, jo no crec en el passat. El que m’interessa és el futur. El passat, passat està i no es pot canviar. Cal mirar endavant, sempre endavant i mai endarrere.
El venedor de futur, com a bon venedor, és agressiu i apareix als llocs més impensats. Com a la presentació de les Memòries d’un segle d’or de Joan Triadú a la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic. En un context com aquell, girat ritualment cap al passat del memorialista, la irrupció del venedor de futur no va respectar les regles del joc, que estableixen un temps per a cada cosa. La presentació d’un llibre és un temps per a jugar a favor del llibre i no pas en contra.
El llibre de Triadú defensa la tesi que la nació cultural catalana no solament ha sobreviscut a l’intent de genocidi de l’Espanya profunda sinó que els últims cent anys presenten un balanç tan positiu en llengua, literatura, arts i consciència col·lectiva de país, que constitueixen «un segle d’or». Allò justament que sempre s’ha atribuït la nació cultural castellana en exclusiva, el siglo de oro, i que la maquinària de l’Estat no ha parat de predicar als quatre vents.
Doncs, resulta que els catalans tenim un segle d’or ben pròxim, sosté Triadú. Després de dedicar setanta anys (va començar als setze fent de mestre a Granollers en plena guerra) a la causa catalana, lingüística i pedagògica, literària i política, arriba a la conclusió que els catalans ens n’hem sortit. Ironies de la història. Quan més forta ha sigut la pressió anticatalana, més afirmativament s’ha expandit la consciència de la dimensió nacional catalana.

No han aconseguit ni de bon tros el nostre anorreament. La partida –gràcies a aquest segle d’or de la nostra nova Renaixença–, s’ha quedat en taules, en tot un segle.

En cap segle dels temps moderns tantes vides s’havien dedicat amb un esforç tan enorme al nostre redreçament cultural i social. Som una cultura i una llengua independents.

Davant de la contundència d’aquest passat, el venedor de futur no el discuteix, passa de llarg i proclama la seva preocupació pel futur, com si fos possible cap futur sense passat. Però, es miri per on es miri, el futur de la nació catalana contemporània passa pels seus orígens en aquest segle d’or, marcat d’una banda per les adversitats més extremes alhora que per les realitzacions més aconseguides.
Molts lamenten el fracàs de la Revolució Francesa que no ha aconseguit d’imposar la seva «racionalitat». Però és gràcies al fracàs d’aquest intent de racionalitat republicana o napoleònica que els pobles com el català encara hi són. I si el segle XX s’ha distingit per les guerres i les grans dictadures no és pas a causa dels pobles que han resistit la racionalitat dels estats en versió francesa o espanyola, alemanya o russa, tant se val.
Els venedors de futur tenen al seu servei la retòrica mundialista i la ideologia de la globalització que estimulen la ignorància dels orígens, esborren els rastres del passat per consagrar el present etern de l’intercanvi mercantil. De què serveixen els orígens? El passat és un patrimoni que es devalua a la borsa dels valors dels mercats globals. Si en el futur tot ha de ser comprable, fan nosa les diferències del passat. Si tot ha de ser exportable, tot es desterritorialitza.
Si els últims cent anys constitueixen o no un segle d’or és una tesi discutible i discutida. Però és una tesi que obliga a plantejar-se sense excuses d’on venim. De quina violència i de quina resistència. El futur de la nació cultural catalana està justament en els seus orígens.

(El 9 Nou. 28.10.08)

TRISTOS TRÒPICS

Lévi-Strauss centenari. Demà passat, divendres 28 de novembre de 2008, Claude Lévi-Strauss farà 100 anys. Quina sorpresa i quina joia pensar en vida l’antropòleg, el filòsof, l’escriptor sota el signe del qual en els anys seixanta l’estructuralisme desbancava el marxisme de les universitats d’Europa. Felicito Claude Lévi-Strauss rellegint les primeres pàgines de Tristos tròpics en la traducció de Miquel Martí i Pol per a Editorial Anagrama, Col·lecció Textos 4, 1969.
Tristos tròpics és un dels llibres que estimo entre els «meus», aquells en què he tingut alguna intervenció. Encara hi trobo els estímuls intel·lectuals de la filosofia estructuralista i el regust de la traducció de l’amic de Roda de Ter, posat ja al punt de mira de l’esclerosi múltiple.

Odio els viatges i els exploradors. I vet ací que em disposo a contar les meves expedicions. Que temps que he trigat, però, a decidir-me! Han passat quinze anys d’ençà que vaig abandonar per darrera vegada el Brasil i, durant tots aquests anys, he projectat sovint d’emprendre aquest llibre; cada vegada, una mena de vergonya i de tedi me n’han aturat.
[…] aquesta mena de narracions obté una acollença que per a mi resta inexplicable. L’Amazònia, el Tibet i l’Àfrica envaeixen les botigues en forma de llibres de viatge, relats d’expedició i àlbums de fotografies en els quals la preocupació del cop de vista domina massa perquè el lector pugui apreciar el valor del testimoniatge que hom aporta. En comptes de desvetllar-se-li l’esperit crític, no para de demanar més pastura, n’engoleix quantitats prodigioses. Ésser explorador, ara, és un ofici; ofici que consisteix, no com es podria creure a descobrir al cap d’anys d’estudis tot de fets que havien restat inconeguts, sinó a recórrer un nombre elevat de quilòmetres i a reunir projeccions fixes o animades, preferentment en colors, gràcies a la qual cosa hom omplirà una sala, molts dies seguits, amb una multitud d’auditors que trobaran que tot de vulgaritats i de banalitats els han estat miraculosament transmutades en revelacions per la sola raó que, en lloc de copiar-les sense moure’s, l’autor les ha santificades mitjançant un recorregut de 20.000 quilòmetres.

Entre els llibres que un dia llegiré hi ha Regarder, écouter, lire, 1993, que tanca la seva obra amb un reconeixement de l’Art, la Música, la Literatura. Si Pierre Bayard reivindica la llibertat de parlar dels llibres que no hem llegit, jo reivindico la llibertat de no llegir els llibres de què em parlen, sinó de llegir aquells de què no em parlen. Com el de Lévi-Strauss.

PERE FARRÉS O LA SOLIDESA

A vegades les persones no són per dins com semblen per fora. Altres vegades són exactament allò que revela el seu aspecte. Aquest és el cas de Pere Farrés i Arderiu que ens acaba de deixar en la plenitud. La mort a seixanta anys l’haurà fixat en la seva bona planta, imatge de la seva solidesa. On fos que ens trobéssim, ocupats en qüestions literàries o distesos entre amics, en sessions científiques o debats sobre l’actualitat universitària, la presència de Pere Farrés inspirava seguretat i confiança a tothom.
La solidesa travessa la seva obra de recerca. Ha deixat una tesi de doctorat sobre Jacint Verdaguer (JV) i una edició crítica del poema L’Atlàntida que seran durant molts anys el primer referent obligat per a aquells que busquin coneixements fiables no sols sobre el poeta de Folgueroles sinó sobre la literatura catalana del segle del Romanticisme.
En el cas del poeta Miquel Martí i Pol (MMP) la intervenció de Pere Farrés ha estat encara més decisiva, més sòlida. El poeta de La Fàbrica i d’Estimada Marta tenia un problema: era un poeta popular, que tothom gosava d’entendre i de cantar, però la popularitat l’aïllava dels cercles més exigents de la crítica. Pere Farrés convertí el vici de la facilitat en virtut comunicativa. No sols va introduir el poeta de Roda de Ter en els estudis literaris científics, sinó que va dedicar-li l’edició de l’Obra Poètica en quatre volums que ha esdevingut canònica.
....................

En jo complir setanta anys, em regalà un preciós estudi en forma de carta a propòsit de dos llibres inèdits del poeta i novel·lista Josep Grau, amic seu de Manlleu, traspassat el 2005, on, abandonant la seva habitual objectivitat fàctica, es deixa endur per la finor de la seva percepció literària i convoca els meus –els nostres– amics poetes del Seminari de Vic.
Farrés pertanyia/pertany al grup generacional de Manlleu que a partir de la dècada dels 70 del segle passat han tingut una forta i qualificada intervenció en l’àmbit de la cultura no només local sinó comarcal i nacional, i no només en cultura literària, sinó històrica, científica, teatral, periodística, econòmica, artística. Un grup d’amics que deuen sentir com sentim a la Societat Verdaguer i la Universitat de Vic la mancança de Pere Farrés alhora que en sentim l’exemple estimulant de la solidesa. En temps de revisió de la cultura dels valors, el de la solidesa, de la consistència, és dels que no caduquen.
(Article íntegre a: El 9 NOU 21.11.2008)

RODOREDA

L'horror i l'honor

Passo un empatx de lectura de Rodoreda. Preparar unes planes sobre la seqüència guerra-exili-retorn a la seva obra m’ha portat en pocs mesos a llegir de dalt a baix les novel·les, els contes, la poesia i la correspondència d’aquesta escriptora que engoleix com un xuclador. A part dels resultats crítics més que dubtosos, se me n’ha derivat un estat de catatonia escriptora que avui intento de superar.
D’una banda no he aconseguit de descriure per on passa la frontera rodorediana entre l’horror i l’honor de la guerra. Si n’hi ha, que em sembla que sí. O no n’hi ha, i llavors la guerra és un tot indestriable, el tot, que l’escriptora travessa pel mig sense taps a les orelles per sentir, a més dels esgarips d’Escil·la, els víctors de Caribdis. No pas Guerra i pau, sinó «Guerra i guerra». Repetició i suspensius de Quanta, quanta guerra… On és, guerra, la teva força absortiva? On és, Rodoreda, el teu elm?

JAMES BALDWIN/BARAK OBAMA

Abans de l'elecció
El millor que estaria bé que me’n quedés: l’acarament de Barak Obama i James Baldwin fet per Colm Tóibín, l’escriptor irlandès amic dels catalans. Com tots dos es varen fer grans fora de la presència del pare i de la seva ombra protectora, com la teologia afroamericana fou decisiva per a l’un i per l’altre, com es van fer «americans», l’un enfrontant-se amb l'Amèrica de blancs i negres, l’altre intentant superar la pressió afroamericana creant cercles d'entesa. Allà on Baldwin fa preguntes incòmodes i diu veritats desagradables, Obama hi oposa l'evolució política. Però encara no sap què fer del passat del seu pare a Kènia. La dona d'Obama, en tornar a Xicago d'un viatge a Kènia, deia: "No tenia gens clar fins a quin punt era americana".
Que pròxima i llunyana la traducció que vaig fer per a Lumen de Nothing personal / Res personal, de Baldwin, amb fotografies de Richard Avedon! Tant Barak Obama com James Baldwin figuren en el meu àlbum imaginari de rostres americans.