Passo un empatx de lectura de Rodoreda. Preparar unes planes sobre la seqüència guerra-exili-retorn a la seva obra m’ha portat en pocs mesos a llegir de dalt a baix les novel·les, els contes, la poesia i la correspondència d’aquesta escriptora que engoleix com un xuclador. A part dels resultats crítics més que dubtosos, se me n’ha derivat un estat de catatonia escriptora que avui intento de superar.D’una banda no he aconseguit de descriure per on passa la frontera rodorediana entre l’horror i l’honor de la guerra. Si n’hi ha, que em sembla que sí. O no n’hi ha, i llavors la guerra és un tot indestriable, el tot, que l’escriptora travessa pel mig sense taps a les orelles per sentir, a més dels esgarips d’Escil·la, els víctors de Caribdis. No pas Guerra i pau, sinó «Guerra i guerra». Repetició i suspensius de Quanta, quanta guerra… On és, guerra, la teva força absortiva? On és, Rodoreda, el teu elm?
