Joan Triadú: Memòries d'un segle d'or.Coneixeu venedors de futur? Surten quan les coses van maldades i algú pregunta d’on ve el mal. Quan el present es qüestiona i algú demana: «senyors, això qui ho paga»? Llavors, indefectiblement, surt el venedor de futur: –Mira, jo no crec en el passat. El que m’interessa és el futur. El passat, passat està i no es pot canviar. Cal mirar endavant, sempre endavant i mai endarrere.
El venedor de futur, com a bon venedor, és agressiu i apareix als llocs més impensats. Com a la presentació de les Memòries d’un segle d’or de Joan Triadú a la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic. En un context com aquell, girat ritualment cap al passat del memorialista, la irrupció del venedor de futur no va respectar les regles del joc, que estableixen un temps per a cada cosa. La presentació d’un llibre és un temps per a jugar a favor del llibre i no pas en contra.
El llibre de Triadú defensa la tesi que la nació cultural catalana no solament ha sobreviscut a l’intent de genocidi de l’Espanya profunda sinó que els últims cent anys presenten un balanç tan positiu en llengua, literatura, arts i consciència col·lectiva de país, que constitueixen «un segle d’or». Allò justament que sempre s’ha atribuït la nació cultural castellana en exclusiva, el siglo de oro, i que la maquinària de l’Estat no ha parat de predicar als quatre vents.
Doncs, resulta que els catalans tenim un segle d’or ben pròxim, sosté Triadú. Després de dedicar setanta anys (va començar als setze fent de mestre a Granollers en plena guerra) a la causa catalana, lingüística i pedagògica, literària i política, arriba a la conclusió que els catalans ens n’hem sortit. Ironies de la història. Quan més forta ha sigut la pressió anticatalana, més afirmativament s’ha expandit la consciència de la dimensió nacional catalana.
No han aconseguit ni de bon tros el nostre anorreament. La partida –gràcies a aquest segle d’or de la nostra nova Renaixença–, s’ha quedat en taules, en tot un segle.
Davant de la contundència d’aquest passat, el venedor de futur no el discuteix, passa de llarg i proclama la seva preocupació pel futur, com si fos possible cap futur sense passat. Però, es miri per on es miri, el futur de la nació catalana contemporània passa pels seus orígens en aquest segle d’or, marcat d’una banda per les adversitats més extremes alhora que per les realitzacions més aconseguides.
Molts lamenten el fracàs de la Revolució Francesa que no ha aconseguit d’imposar la seva «racionalitat». Però és gràcies al fracàs d’aquest intent de racionalitat republicana o napoleònica que els pobles com el català encara hi són. I si el segle XX s’ha distingit per les guerres i les grans dictadures no és pas a causa dels pobles que han resistit la racionalitat dels estats en versió francesa o espanyola, alemanya o russa, tant se val.
Els venedors de futur tenen al seu servei la retòrica mundialista i la ideologia de la globalització que estimulen la ignorància dels orígens, esborren els rastres del passat per consagrar el present etern de l’intercanvi mercantil. De què serveixen els orígens? El passat és un patrimoni que es devalua a la borsa dels valors dels mercats globals. Si en el futur tot ha de ser comprable, fan nosa les diferències del passat. Si tot ha de ser exportable, tot es desterritorialitza.
Si els últims cent anys constitueixen o no un segle d’or és una tesi discutible i discutida. Però és una tesi que obliga a plantejar-se sense excuses d’on venim. De quina violència i de quina resistència. El futur de la nació cultural catalana està justament en els seus orígens.
(El 9 Nou. 28.10.08)El venedor de futur, com a bon venedor, és agressiu i apareix als llocs més impensats. Com a la presentació de les Memòries d’un segle d’or de Joan Triadú a la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic. En un context com aquell, girat ritualment cap al passat del memorialista, la irrupció del venedor de futur no va respectar les regles del joc, que estableixen un temps per a cada cosa. La presentació d’un llibre és un temps per a jugar a favor del llibre i no pas en contra.
El llibre de Triadú defensa la tesi que la nació cultural catalana no solament ha sobreviscut a l’intent de genocidi de l’Espanya profunda sinó que els últims cent anys presenten un balanç tan positiu en llengua, literatura, arts i consciència col·lectiva de país, que constitueixen «un segle d’or». Allò justament que sempre s’ha atribuït la nació cultural castellana en exclusiva, el siglo de oro, i que la maquinària de l’Estat no ha parat de predicar als quatre vents.
Doncs, resulta que els catalans tenim un segle d’or ben pròxim, sosté Triadú. Després de dedicar setanta anys (va començar als setze fent de mestre a Granollers en plena guerra) a la causa catalana, lingüística i pedagògica, literària i política, arriba a la conclusió que els catalans ens n’hem sortit. Ironies de la història. Quan més forta ha sigut la pressió anticatalana, més afirmativament s’ha expandit la consciència de la dimensió nacional catalana.
No han aconseguit ni de bon tros el nostre anorreament. La partida –gràcies a aquest segle d’or de la nostra nova Renaixença–, s’ha quedat en taules, en tot un segle.
En cap segle dels temps moderns tantes vides s’havien dedicat amb un esforç tan enorme al nostre redreçament cultural i social. Som una cultura i una llengua independents.
Davant de la contundència d’aquest passat, el venedor de futur no el discuteix, passa de llarg i proclama la seva preocupació pel futur, com si fos possible cap futur sense passat. Però, es miri per on es miri, el futur de la nació catalana contemporània passa pels seus orígens en aquest segle d’or, marcat d’una banda per les adversitats més extremes alhora que per les realitzacions més aconseguides.
Molts lamenten el fracàs de la Revolució Francesa que no ha aconseguit d’imposar la seva «racionalitat». Però és gràcies al fracàs d’aquest intent de racionalitat republicana o napoleònica que els pobles com el català encara hi són. I si el segle XX s’ha distingit per les guerres i les grans dictadures no és pas a causa dels pobles que han resistit la racionalitat dels estats en versió francesa o espanyola, alemanya o russa, tant se val.
Els venedors de futur tenen al seu servei la retòrica mundialista i la ideologia de la globalització que estimulen la ignorància dels orígens, esborren els rastres del passat per consagrar el present etern de l’intercanvi mercantil. De què serveixen els orígens? El passat és un patrimoni que es devalua a la borsa dels valors dels mercats globals. Si en el futur tot ha de ser comprable, fan nosa les diferències del passat. Si tot ha de ser exportable, tot es desterritorialitza.
Si els últims cent anys constitueixen o no un segle d’or és una tesi discutible i discutida. Però és una tesi que obliga a plantejar-se sense excuses d’on venim. De quina violència i de quina resistència. El futur de la nació cultural catalana està justament en els seus orígens.
